historia temas 13 y 14

10­ El Franquisme (1) una llarga postguerra (1939­59) Es difícil definir amb claredat què va 
ser el franquisme; un règim que va durar quasi 40 anys (1936­1975) i que va anar 
evolucionant, adaptant­se als canvis en la política internacional, com a forma de garantir la 
seua supervivència. El que condicionà el caràcter del règim i la seua evolució no va ser tant el seguiment d’una ideologia o una teoria política, sinò, el caràcter del dictador, que va 
acumular un poder quasi absolut i va marcar el règim amb la seua personalitat i va marcar la 
seua evolució. La definició més acceptada del franquisme es la que el reconeix com una 
dictadura autoritària per l'acumulació de poder en un líder. A més tenia trets de caràcter totalitari, per la voluntat de l’Estat de controlar totes les esferes de la vida social. Era, per tant, 
semblant al feixisme italià i altres estats totalitaris (l’alemanya nazi, la Rússia d’Stalin) pel fet 
d’imposar un partit únic, prohibir qualsevol instrument d’oposició com els partits o sindicats i 
controlar la premsa i l’opinió dels ciutadans. També tenia notables diferències amb el 
feixisme o el nazisme, en resultar més personalista (la ideologia difusa es compensava per l'autoritat del líder), permetre una gran influència de l'església catòlica –el feixisme era, en 
part, anticlerical­ i tindre un caràcter més tradicional. Franco era, fonamentalment un militar 
­fill i germà de militars­ i va acabar ocupant la capçalera de l'estat gracies al seu prestigi 
professional ­després de participar en desenes d'accions de guerra al Marroc, es va convertir en un dels generals més joves de la història amb 33 anys. Negar el caràcter feixista del règim 
de Franco no implica rebaixar la seua duresa. De fet, el franquisme resultà més sanguinari, 
en aparèixer en el marc d’una Guerra Civil, però també es cert que amb el pas dels anys el 
règim es va suavitzar, tornant­se menys violent i la derrota d'Alemanya en la II Guerra Mundial l'incità a dissoldre els aspectes inspirats en el feixisme. 10.1­ Les famílies del 
“movimiento nacional” El franquisme destaca així pel seu caràcter pragmàtic. Com el mateix 
Franco, no disposava d’una ideologia elaborada, de manera que va poder transformar­se a 
mesura que fou necessari sense massa tensions. La història del franquisme estarà marcada 
per la convivència dins del “movimiento nacional” –els sectors que donaren suport al colp d’Estat, el “alzamiento”­ de diferents “famílies”, que anirien disposant d’un poder variable a 
mesura que avançà la dictadura. Un dels motius que expliquen la durada del règim va ser 
l’habilitat del dictador per repartir els ministeris entre les diferents famílies del règim segons 
convinguera. Les famílies competien per ocupar els diferents ministeris ­el consell de ministres, era el vertader centre del poder, ja que tenien contacte directe amb Franco, qui 
prenia les decisions­, de manera que mai no arribaren a discutir­li el poder al dictador. Les 
principals “famílies” foren: a) La Falange Española, Tradicionalista de las JONS: Franco 
transformà en 1937 el partit revolucionari d’inspiració feixista, creat per Jose Antonio Primo de Rivera en 1933, en un instrument a les seues ordres, que controlava els mitjans de 
comunicació del règim. Als membres de Falange i las JONS (Juntas de Ofensiva 
Nacional­Sindicalista) –feixistes­ sumà els carlins ­que defensaven el tradicionalisme catòlic­ i 
l’arribada massiva de nous militants ­cap a 600.000 en 1940!­ que transformaren 
completament la Falange original. De fet, dels falangistes d’abans de la guerra –els camisas viejas­, 1 molts foren destituïts i fins i tot perseguits per criticar a Franco i barallar­se amb els 
carlins. La Falange fou la família predominant al règim entre 1937 i 1942, liderada per la 
principal figura política del moment: Ramón Serrano Suñer – camisa vieja, cunyat de Franco i 
contacte del dictador amb Hitler i Mussolini. Serrano Suñer, com a ministre de l'Interior i ...