Kant. historia de la filosofía moderna ii

Immanuel Kant (1724 – 1804).

A l’hora de citar Kant es fa referència a l’edició crítica de l’Acadèmia prussiana de Ciències: (Ak VII, 215) vol dir edició de l’Acadèmia, volum setè, núm. pàgina dos-cents quinze.
Pel que fa a la seva obra crítica hi ha un sistema de citació universal:
- Crítica de la raó pura: KrV (A (B) (A/B), 32) A = 1a ed., B = 2a ed. o A/B = comú a les dues edicions.
-Crítica de la raó pràctica KpV (Ak V, 32).
- Crítica del judici KU (paràgraf) (Ak VI, 125).
De la crítica de la raó pura Kant va escriure dues edicions; la segona (B) revisa i modifica la primera (A). La segona és més prudent que la primera.

Kant neix el 1724 a Königsberg (actual Kaliningrad) dintre l’església luterana i, concretament, en el grup de pietistes, marcant una imprompta en Kant.
Vaanar a un col•legi regit per les orientacions pietistes i per l’herència del racionalisme il•lustrat que tenia com a gran figura a Wolff, seguidor de Leibniz. En la universitat s’accentua aquesta línia wolffiana i rep un bon coneixement de la filosofia de Leibniz i de la física de Newton.
Acabats els estudis universitaris, la primera professió va ser el de professor privat i va donar cursos a launiversitat com a professor no numerari.
A partir de 1756 es produeix el període de publicacions precrítiques. Bàsicament es mou dintre l’àmbit de Leibniz i Wolff, plantejant problemes i punts febles de Leibniz. A més comença a llegir alguns textos d’autors anglesos, en un intent de saber fins a quin punt es posicionen els anglesos en front de Leibniz. A partir d’aquestes lectures es produeixcert allunyament de Kant respecte de Leibniz i Wolff, publicant certs opuscles al respecte.
En l’opuscle, publicat el 1762, Únic fonament possible per a una demostració de l’existència de Déu, Kant exposa una crítica dient que l’existència no és cap predicat real sinó la posició absoluta de la cosa.
L’existència no forma part d’una definició de l’objecte; si defineixo triangle, defineixo la sevaessència (un polígon de tres costats). Si parlem de predicats reals, que segons Leibniz estarien inclosos dintre del subjecte, aquesta definició ens dóna els trets del seu significat. L’únic que ens dóna els predicats reals és la seva essència, no corresponent en aquest àmbit la predicació d’existència. Quan es diu que una cosa és, no s’introdueix cap tret addicional a la seva essència (un arbreexistent i un arbre pensat no tenen cap diferència en els seus predicats reals). L’existència no introdueix cap nou element en el significat d’una cosa. L’existència no és predicació de l’essència. L’únic que indica l’existència és la posició absoluta de la cosa; allò pensat està posat, està aquí, està present, està davant, existeix.
Si Leibniz diu que tot l’àmbit de les definicions, predicatsreals, és propi de la raó, Kant diu que la noció d’existència no és copsable per la raó; no depèn del nostre enteniment l’existència i la no existència, està en un altre àmbit. Ha d’haver un altre tipus de facultat que ens posa davant de l’existent. Kant ja apunta que si alguna facultat et dóna l’existència, aquesta no és el pensar, possiblement és la sensibilitat; si no tinguéssim percepció tindríemnoció d’existència? Es comença a presentar que possiblement hi ha dos àmbits contraposats, i qualitativament diferenciats, en les nostres facultats: el de la raó i aquest altre que em dóna la presència de la cosa.
En el següent text, del 1763, Assaig d’introduir el concepte de magnituds negatives a la cosmologia, Kant fa unes consideracions interessants més enllà de Leibniz. Des d’un punt de vistaestrictament formal, al nivell de la pura raó, positiu i negatiu serien termes relatius i intercanviables (és el mateix dir que un objecte exerceix una força sobre un altre, que dir que aquest exerceix una força contrària sobre aquell). Però no és el mateix exercir una força que resistir-se a una força; a nivell de percepció no és el mateix fer una acció que resistir-se a una acció. La...