La Gestio Dels Sentiments

Els nens tenen els sentiments que tenen. Exactament igual que nosaltres. O no?
Hi ha pares que tenen la creença –en molts casos, absoluta- que si estimen molt el fill i l’eduquen bé, ha d’estar i sentir-se sempre feliç. Permanentment. Així les coses, al menor senyal d’una certa tristesa, sona l’alarma i de seguida passen a l’acció. No paren d’animar-lo i d’intentar que li passi –ja!- aquestmalestar. Perquè no hi ha cap motiu pel qual el seu fill pugui sentir-se trist. No pot sentir-se trist. Prohibit. Prohibit sentir el que sent.
Davant d’això, com creieu que realment se sentirà el nen? Ja us ho dic jo: descol·locat, fatal. Se sentirà molt pitjor. Per què? Doncs perquè sent el que sent, tristor, però s’adona –gràcies a la impagable intervenció dels seus pares- que no ho hauria desentir. Els pares tenen raó: ho tinc tot, m’estimen moltíssim, es preocupen per mi i a més no paren d’animar-me. I jo, així els ho pago. O potser reaccioni d’una altra manera: no m’entenen. Em sento molt sol. I em començo a preocupar de debò.
Com podem ajudar els nens a identificar les seves emocions?
Evidentment, no a través de llargs discursos. Entre d’altres coses perquè els missatges als nenspetits han de ser curts, directes i específics. Però, sobretot, perquè tot l’aprenentatge emocional és a través de la influència. El que aprèn l’infant és a través del que veu en l’adult, i no a través del que li diu l’adult. L’exemplarisme i la coherència dels adults ajuda molt a configurar un determinat aprenentatge emocional. Ningú no neix amb l’autocontrol de les seves emocions. Això és fa através de la socialització que ens imposa uns límits a la conducta. L’autocontrol emocional seria el desitjable punt mig entre dos extrems rebutjables: la incontinència i la repressió.


Per què no rumiem una mica?:
De vegades una petitesa s’esdevé un problema per culpa d’una intervenció innecessària dels pares. Actuen, es precipiten i agreugen les coses. La tristesa, com l’alegria, la ràbia, el plaer,va i ve, perquè forma part de la condició humana. I hem d’entendre-ho i acceptar-ho així, amb tota naturalitat. Si l’haguessin deixat una mica en pau, el núvol de la tristesa, tal com ha vingut, se n’hagués anat. Silenciosament. Sense trencar res.
En no fer-ho, s’ha acabat congriant una bona tempesta.
El nen ha d’aprendre a gestionar les seves emocions. Però per a això les ha de poderexperimentar i viure amb tota naturalitat. La vida és per ser viscuda. La vida dels nostres fills també és perquè la visquin, l’experimentin... la sentin. Ells!
Les emocions no es poden reprimir i eliminar així com així. L’únic que podem fer i hem de fer és aprendre a canalitzar-les adequadament. I perquè això sigui possible, el primer pas absolutament imprescindible és reconèixer-les i acceptar-les. Noneguem als nostres fills aquesta possibilitat. Sí, ja ho sé que ho fem de bona fe, però actuant així els impedim una cosa molt i molt important: l’aprenentatge emocional.
En aquest mateix ordre de coses, una intervenció molt i molt negativa que, tot sovint alguns pares realitzen és quan els demanen als fills que, sincerament, expressin els seus sentiments. I aquests, els prenen la paraula, i així hofan. Error fatal, però. Els pares en realitat no volien que expressessin lliurement el que sentien, sinó els sentiments correctes. En definitiva, els que els paren consideren correctes. No m’agradaria ser alarmista, però aquesta actuació dels pares, si es repeteix de forma sistemàtica, pot arribar a causar problemes importants.
Per què ens costa tant escoltar els fills sense jutjar-losimmediatament? Donem amor als nens, no solament parlant-los, sinó també –i jo diria, sobretot- escoltant-los. En una època com la nostra, tan mancada de silenci, els nostres nens senten però no escolten, i alhora tampoc no se senten escoltats pels adults. Ens expliquen alguna cosa important per a ells, i mentrestant estem remenant els macarrons o estem pendents de mil coses. Escoltar vol dir: jo paro, em...