La Gestió De L'Estat Modern: Monarquia.

Evolució de les estructures de govern de
França cap a la pràctica absolutista

Curs de doctorat (2007): La gestió de l’Estat modern: monarquia
autoritària i monarquia absoluta a França.
Professor: Miquel J. Deyà Bauzà

1. Els antecedents

La monarquia medieval francesa es desenvolupà cap a la creació d'una monarquia absolutista en una evolució que començà a l'Edat Mitjana i que amb elpas de l'Edat Moderna donà com a fruit una moderna administració pública que cobrà vida pròpia[1] i establí un estat autònom de la direcció de la corona.

Als segles X i XI els sobirans francesos havien perdut la capacitat d'adoptar mesures generals. Llavors les fons del dret eren tres: el costum, els senyors i el dret canònic. Però des del segle XII s'anà afirmant la legislació règia en elterreny públic[2] i el poder reial s'anà desenvolupant a poc a poc contra els feus fins el segle XV[3].
Les fórmules legals que ell rei utilitzava eren el ban royal (fur reial) i la promulgació d'établissement (regles de dret que suposen duració i estabilitat i que permetien confirmar els costums o derogar-los). El respecta cap a l'autoritat de reial arribava des de l'enteniment de que les decisions esprenien per a l'interès comú (del regne) i a través del Gran Consell (format pels grans barons[4] que representaven a tots aquells que depenien d'ells[5]).

En aquesta evolució cap al govern absolutista, la corona ja no necessità el suport del Gran Consell a partir del 1223, i cap el 1283 s'elaborà una teoria del poder legislatiu regi que seguia el dret canònic i el dret romà, i on s'afirmavaque en tot allò no previst pel costum, el rei, qui havia de tenir cura del regne, podia fer nous établissement (ordenances d'aplicació general)[6].
Als segles XIV i XV els diferents successos polítics[7] afectaren aquesta conquesta jurídica reial, però en termes generals la monarquia augmentà les seves prerrogatives, desapareixent dels texts de les ordenances el Gran Consell. Des de llavors i finsel 1789 la teoria jurídica considerà que el poder de fer lleis era atribut essencial de la monarquia, esdevenint l'ordenança reial l'essència del dret públic comú[8].

Es pot dir que l'estat francès de l'Edat Moderna tenia una vertadera constitució, tot i que no estava escrita i es basava en el costum. La seva funció era la de limitar la possible arbitrarietat dels sobirans[9]. Aquest model degovern, que començà a mitjan segle XV i acabà amb la ruptura que suposa la Revolució Francesa, no va ser tot el temps un sistema homogeni, sinó que la pràctica política oscil·là i evolucionà al llarg del temps[10].

L'evolució cap a un poder centralitzat en les mans de la monarquia alhora que la pèrdua de poder d'altres sectors s'explica pels contexts religiós, social, polític i econòmiceuropeus. La legislació senyorial entrà en declivi, el costum tenia la tendència de limitar-se al terreny del dret privat[11] i l'àmbit d'aplicació del dret canònic es reduí en funció de les relacions entre l'Estat i l'Església[12]; tot això col·laborà tant a l'acumulació de poder com a la creació d'una forta administració per poder dur a terme les ordes del rei.

Altrament trobam el desenvolupamentdels estudis de dret romà i la jurisprudència elaborada pels Estats Generals[13] i el Parlament[14] de París, que assimilaren la noció romana d'imperium[15] als poders del rei de França, tot i que la teoria anava molt per davant de la pràctica[16].

Els poders legislatius del rei es limitaven mitjançant les Lleis fonamentals (originades en els principis cristians, i que sovint eren fruit delcostum i d'invencions[17]), un dret natural[18] no elaborat i les regles que definien les condicions de la successió[19]. Tot això, però, estava desproveït de cap garantia, encara que era habitualment respectat i només trobam una violació significativa de les regles quan Lluís XIV intentà variar la successió al tron[20].

Pel que fa a les lleis ordinàries, i seguint el dret romà, eren atribució del...