La Musica

 
1.Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a laGuerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.
El triomf franquista significà l’inici d’un llarg període de repressió de llibertats i de foscor cultural per a les lletres catalanes. Tot el procés normalitzador realitzat des de laRenaixença ençà per part del intel·lectuals quedà anul·lat. Elcatalà deixà de ser oficial idesaparegué de l’administració, de l’ensenyament, de qualsevol activitat pública.Molts escriptors es veieren obligats a eixir del país per poder continuar realitzant laseua tasca i els que es quedaren amb greus dificultats podien sortejar la censura desde la clandestinitat.Es poden distingir tres etapes en el franquisme:
a)
1939-1946
. Època de màxima repressió,amb les execucions, les prohibicions, ladiàspora de l’exili i la desaparició de la vida pública de tots aquells que tenienalguna relació amb la defensa de la llengua. Les úniques mostres permeseseren les de caire folklòric i religiós. És un temps d’aïllament cultural i d’un silenciimposat per la censura, sense editorials, sense crítica i, gairebé, sense lectors.Aquesta situació va comportar laresistència cultural amb reunions clandestinesa cases particulars i les edicions d’obres d’amagat.
 b)
1946-1955
. El final de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalitzacióde l'ambient i la literatura catalana, per bé que molt lentament, sortí de laclandestinitat i tornà a ser pública. Reaparegueren o nasqueren editorials (Moll,edicions 62, Proa, Tres i Quatre); es crearen premisliteraris com el “JoanotMartorell” de novel·la; es recuperà el teatre (Rusiñol, Sagarra) i sortiren revistesen forma de llibre o dependents de centres religiosos. A més, Carles Salvador organitzà els cursos de llengua i literatura a Lo Rat Penat i publicà la seua
Gramàtica valenciana
. Molt lentament, la llengua torna a l’ús literari, encara quela tasca clandestina continuà a les universitats.
c)1955-1970.
A finals de la dècada dels cinquanta, començaren a produir, diguem-ne “normalment” (la censura continuà per bé que atenuada), dues generacions:aquells escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra,havien deixat d'escriure i ara tornaven a la llum pública, i uns altres de més jovesque iniciaven aleshores la seua tasca intel·lectual. Els primers, més afectatsper la desfeta bèl·lica que sofrí el país, fan literatura sobre la guerra civil des delsprecedents més immediats fins a l'exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. Pensem, per exemple, Amat-Piniella, Rodoreda, Calders,etc. Els més joves, mancats d'una tradició i d'una vida literària i cultural adient,hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Elspropòsits, però,anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seuprograma foren dos: d'una banda, normalitzar definitivament la llengua i, del'altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana mésdinàmica. Entre els membres d'aquesta generació destaquen J. Sarsanedas,Josep M. Espinàs, J, M. Foch i Camarasa, J. Triadú, J. M. Castellet, A, Comas iJ. Molas.Tendències literàris d’aquest període
Els escriptors exiliats arreu d’Europa i Amèrica van crear, malgrat les dificultats,una literatura dominada per l’enyorament del país i el desarrelament. Açò foupossible a llocs com Mèxic i Xile, on hi havien autèntiques colònies d’exiliats que

 
van crear revistes literàries i van fer edicions d’obres originals.Els que es quedaren, marcats perles circumstàncies continuaren, en principi, lestendències simbolistes i avantguardistes anteriors a la guerra, si més no, durantels primers anys (1936-1946). A la dècada següent, la lleu liberalització vapermetre entrar en contacte amb els corrents europeus, especialment ambl’existencialisme, encara que amb el fort control de la censura.La lenta recuperació en narrativa es va produir a partir de la...