La racionalidad de la fe

Filosofia de l’edat mitjana. PAC3 |
Pensament filosòfic i científic clàssic |
María Esther Aguilera Suárez |

1. Introducció

Ja Justino, el primer filòsof cristià, deia en la seva cerca de la veritat sobre Déu que només en la fe cristiana es troba la veritat i que sòls ella pot fer a l’home feliç i salvar-lo, i afirmava que Ell és el Logos per justificar el coneixement de la veritatdels nascuts anteriorment a Crist.

2. Sant Anselm i la racionalitat de la fe

L’obra de Sant Anselm, està escrita en forma de soliloqui amb Déu, i conté el més sòlid argument ontològic a priori en favor de l’existència de Déu, on l’autor s’esforça per comprendre allò que creu, tal com ens indica des del començament de l’escrit, en el proemi. També deixa clar des de bon començament que laseva intenció és arribar a comprendre la veritat de Déu “[...] No intento, Señor, penetrar tu profundiad, porque de ninguna manera puedo comparar con ella mi inteligencia; pero deseo comprender tu verdad [...] Porque no busco comprender para creer, sino qeu creo para llegar a comprender [...]”

El títol original també evidencia de forma clara les seves intencions: Fides quaerens intellectum –la fe en busca del recolzament del coneixement.

En els primers capítols trobem que en una constant oració amb Déu, Sant Anselm dóna moltes coses per certes, la creació de l’home, el motiu pel qual els homes estan fets a imatge i semblança de Déu i que ell mateix ha estat creat per veure a Déu. Però malgrat tot el seu esforç no ho veu, només es troba a ell mateix en la seva cerca i se sentabandonat “[…] hemos pasado de la patria al destierro; de la vista de Dios, a la ceguera en que nos hallamos […]” . Per tant, com no ho pot veure amb els seus propis ulls, sent la necessitat de buscar una proba tangible i lògica que li doni la evidencia de la existència de Déu, proba que li demana a Déu mateix de la seva existència, ja que té la necessitat de veure allò en el que creu i no veu. Però,intenta demostrar o comprendre racionalment la existència de Déu? o intenta racionalitzar la fe, que és el que existeix realment, la fe i la creença en Déu o la seva existència?

En aquest camí per trobar racionalment l’existència de Déu, elabora una sèrie de pensaments lògics argumentats de manera molt coherent, intentant trobar la relació entre fe i raó i fa responsable a Déu de donar-li a lafe caràcter d’intel·ligència “[…] tú que das la inteligencia de la fe […]” . Vol ensenyar-li a l’insensat, desproveït d’intel·ligència i que no compren el sentit de la paraula Déu, la seva existència i diferencia entre les coses que es creuen i les que es pensen. Aquí discorren una sèrie de pensaments una mica complicats: argumenta que a l’insensat quan li expliquen que hi ha un ser per sobredel qual no hi ha res major ho compren i, si ho entén, aquest pensament està en la seva intel·ligència i allò sobre el que no es pot imaginar res major no pot estar solsament en el pensament i si el

concepte de Déu estigués només en la intel·ligència significaria que pot haver alguna cosa per sobre i per sobre de Déu no hi ha res que es pugui imaginar, d’ací resulta que tant en el pensament comen la realitat existeix alguna cosa sobre la que res major es pot pensar i amb això troba la proba i queda demostrada la existència de Déu i ho torna a argumentar quan diu “[...]Existes [...] y tan verdaderamente, que no es siguiera posible pensarte como no existente[...]”

En els capítols següents argumenta la existència de Déu amb altres raonaments no menys lògics, accepta la no existènciadel cos i afirma que si sentir es conèixer, inversament, qui coneix sent, per tant, si es pot sentir se existeix. Atribueix a Déu altres capacitats que proven la seva existència, entre ells la de que tot ho pot.

També sembla que mantingui una lluita interior per intentar donar sentit de manera lògica i raonada als actes que ell no compren i considera injustos i, els atribueix a Déu, d’aquesta...