laomena

1714
Recorregut per la poesia i les cançons del 1714.
A casa nostra, el segle del Barroc, s.XVII, va amarar bona part de la primera meitat del s.XVIII, fins ben passada la Guerra de Successió. Després de la guerra dels Segadors (1640-1652) amb l’inici del desmembrament de les terres de parla catalana en diversos estats, plana el pessimisme a tots els nivells, significant una major incidènciade la crisi i la decadència en la cultura i les lletres catalanes. No fou fins a mig segle després del setge que començà a haver-hi poesia que relatés els fets esdevinguts.
El recital recull el treball dels poetes de l’època com Agustí Eura, Josep Romaguera, Joan de Boixadors, Guillem Roca i Seguí, o Joan Bonaventura de Gualbes, combinat amb anònims populars com “El Cant dels Ocells”, que té elsseus orígens en una de les cançons dedicades al Rei Carles III.
1714: Poemes i cançons conclou amb la mostra de l’obra d’autors que han parlat dels fets succeïts des de mitjans del segle XVIII fins a l’actualitat. Entre ells, Frederic Soler Pitarra, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, o Salvador Espriu.
Alternant els poemes i les cançons, s’intercalen breus cites que ajuden a situar elcontext i els fets històrics.















“1714″, de Josep Carner.

Oh valentia funeral
del setge,
bandera que
esparraca el foraster!
En terra jau nafrat
el banderer;
la mort arriba que
el seu mal li metja.
Cau la ciutat, el
fratricidi petja
un vell destí mentre
que el nou ja ve.
La boira fuig pel
foradat carrer
com una glassa
dolorosa i lletja.
Sinistre sona,travessant les places,
el martelleig d’unes
feixugues passes.
El vent se’n du la
cendra de les lleis.
Homes callats,
coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent,
que jutja:
poble vençut que sobreviu
als reis.














Salvador Espriu: "L'onze de Setembre de 1714"

Almenys ens han deixat
L’honor de caure sols.
En la desesperança,
Acceptem la foscor.Demà retornarem
Al treball, a l’esforç.
Dreçats, hem de cavar
Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous
Als orbs ulls de la mort.
Enllà d’aigües llotoses,
Terra bona, llavor.
















FREDERIC SOLER PITARRA: AL fossar de les moreres
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi,un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.


Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
nol'havia això endurit.


Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.


Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
ifent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastavade plom!


Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?


I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era...