Nietzsche

Teoria del coneixement de Nietzsche:
La teoria clàssica de la veritat pretén saber el que hi ha. Nietzsche ho nega ja que diu que entre l’objecte i el coneixement hi ha una distància insalvable, ja que la realitat està formada de singularitats i individualitats. (supòsit inicial)

Nietzsche diu que hi ha dues formes de supervivència: la lluita directe o els pactes. Però només si ets el mésfort tens la supervivència assegurada, per tant sempre existirà el temor de que hi hagi algú més fort que nosaltres. Això ens portarà a fer pactes, els quals són l’origen del llenguatge i els significats, per tant el llenguatge és una operació de camuflatge i la veritat serà convencional.

L’home conscientment es pensa que hi ha una veritat i la vol descobrir, però ha oblidat (inconscientment) queaquesta és fruit d’un pacte. L’origen d’aquest impuls sincer cap a la veritat és aquest camuflatge que ens fa fingir i mentir sotmetent-nos a una llei que fixa el significat de les paraules, però a la realitat no hi ha veritat sinó un impuls de supervivència. El coneixement és com el “Vel de Maia” hindú: suposem que darrera el vel hi ha la veritat. Mentre hi hagi el vel, mantindrem l’esperançad’un coneixement, però si el traiem veurem que no hi ha res.

Aquest joc de significats, l’hàbit el transforma en allò que prenem com a real i el sentiment d’oblit el converteix en veritat. Els conceptes provenen de generalitzar experiències singulars que hem tingut. Però al transformar equivocadament aquestes singularitats en conceptes universals, ens allunyem cada cop més de la realitat.
Perexemple en igualar dues fulles, estem cometent un error ja que no hi ha cap fulla que sigui idèntica a una altre i per tant estem deixant la realitat buida de contingut.
Les veritats són metàfores que s’ha oblidat que ho són, com les monedes que han perdut el seu valor i només són considerades com a metall.

Aquesta transformació de metàfores en veritats es produeix de la següent manera:
Laprimera metàfora consisteix en un impuls nerviós produït a partir d’una percepció que hem tingut a través dels sentits. Aquesta percepció esdevé una imatge subjectiva.
La segona metàfora es produeix en esdevenir aquesta primera imatge subjectiva en sò articulat.
La tercera metàfora consisteix en transformar per la força del costum aquesta experiència singular en concepte.
Finalment relacionantaquests conceptes anem construint teories, les quals són com les teranyines: estructures molt sòlides i complexes, però alhora molt febles. Mitjançant aquestes ens allunyem de la realitat i no tenim accés a l’essència de les coses o “la cosa en sí” (Posició perspectivista)
Aquestes teories o metàfores les acabem establint com a bases del que hi ha i ho fem ja que sinó viuríem en el desconcert permanent(ficció útil).

Arribat a aquest punt Nietzsche distingeix entre home teorètic i home estètic.
L’home teorètic o racional és aquell que accepta les metàfores i les acaba veient com a veritats.
L’home estètic o intuïtiu és aquell qui crea les metàfores i viu les experiències amb més intensitat.
Segons Nietzsche aquesta recerca de la veritat només és una forma desesperada de de cercar lafelicitat. El plaer del coneixement racional és comparable a la satisfacció d’amagar una cosa dins una caixa i després d’oblidar-se que estava allà, trobar-la. (metàfora del tresor)
Nietzsche substitueix la teoria clàssica de la veritat per la teoria de la veritat com a interpretació.

La genealogia de la moral:
El mètode genealògic consisteix d’una banda en esbrinar el significat originari i ocultdels termes “bo” i “dolent”. D’altre banda Nietzsche entre d’altres coses vol esbrinar també què és el que com és que els febles es presenten com a models quan, en realitat, són la patètica expressió del triomf dels valors nihilites.

En la seva recerca, Nietzsche descobreix que inicialment, “bo” volia dir fort, espontani, desinteressat, creatiu... per contraposició, dolent volia dir feble,...