Origen del llenguatge

Els éssers humans som els únics organismes que parlem. És a dir, transmeten als nostres semblants i rebem d’ells, qualsevol tipus d’informació nova, codificant deliberadament els nostres missatges en combinacions (paraules) de sons preestablerts (síl•labes). La resta dels animals només son capaços d’intercanviar informacions molt concretes sobre alguns dels sons i gestos que no estan codificatsde manera intencionada.
Segons Konrad Lorenz, autor de El anillo del rey Salomón, els animals no tenen un llenguatge vertader, sinó que cada individu posseeix de manera innata un codi de senyals format per veus i moviments expresius que un altre exemplar de la mateixa espècie és capaç d’entendre, també de manera innata. Aquí està la diferència fonamental amb el nostre llenguatge: els animalsemeten aquelles senyals com a autòmats quan es troben en un determinat estat d’ànim, inclús encara que no hi hagi ningú per presenciar-les.
Aquestes idees semblen certes en la majoria dels animals, però no són tan exactes en els primats. Dorothy Cheney i Robert Seyfarth han estudiat el mico tota en el seu medi natural a l’Àfrica, observant que aquests animals, a més d’emetre senyals en forma de so ogest que avisen sobre la seva motivació o estat d’ànim, també informen sobre determinats aspectes del medi. Per exemple, tenen diferents vocalitzacions per senyalar la presència de diferents depredadors com la serp, l’àliga o el guepard. Les reaccions que provoquen aquestes crides en els oients son diferents en cada cas: s’enfilen als arbres si l’avís es d’un guepard, s’amaguen als matolls omiren cap amunt si es tracta d’una àliga i s’aixequen i inspeccionen les herbes si es tracta d’una serp. És a dir, que cada crida te un significat diferent que desencadena una resposta diferent; no són simples crits de por davant la presència d’un predador.
A més, les investigacions de Cheney i Seyfath amb d’altres crides relacionades amb la vida social dels tota han descobert que aquests micosassocien vocalitzacions els significats dels quals son similars encara que acústicament són molt diferents (de la mateixa manera que nosaltres diem tan cotxe com automòbil).
Donat que el llenguatge humà és tan diferent del dels nostres parents vius, la qüestió del seu origen i desenvolupament només pot ser abordada des del camp de la paleontologia.
La paleontologia tracta de determinar lescapacitats mentals d’una espècie fòssil a través de les impressions que el cervell deixa sobre la superfície interna del crani. Dues àrees de l’escorça cerebral, ambdues en l’hemisferi esquerre, estan estretament relacionades amb la parla dels humans. L’àrea de Broca, situada en la tercera circumvolució frontal, és l’encarregada de la construcció i planificació sintàctica; és a dir, tradueix elsmissatges en una seqüència ordenada de moviments dels músculs que intervenen en la producció de la parla. Una lesió a aquest nivell pertorba la capacitat de parlar i escriure, però no la comprensió del llenguatge parlat i es pot seguir llegint. Per altra part, l’àrea de Wernicke, situada entre la circumvolució temporal superior i el lòbul parietal, és l’encarregada de la codificació i descodificació delsmissatges. Una lesió en aquesta àrea inhabilita per a la correcta comprensió i producció del llenguatge, parlat i escrit.
Aquesta regió, segons Phillip Tobias, està més desenvolupada en els fòssils d’Homo Habilis de Olduvai que en els australopitecs, parantrops i antropomorfs. Per altra banda, l’àrea de Broca apareix netament expandida tan en els representants d’Homo habilis com en els d’Homoergaster. El desenvolupament d’aquesta àrea en els primers humans és molt major que el que presenten els australopitecs i parantrops, en els quals només està esboçada.
És a dir, que les regions de l’escorça cerebral més directament relacionades amb la producció del llenguatge humà ja estaven ben desenvolupades en els primers representants del nostre gènere. Això podria significar que aquells...