pedro

XIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
París, setembre del 2000

Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes



“Temàtica i personatges en l’obra d’Isabel-Clara Simó”

Carles Cortés Orts (Universitat d’Alacant)



Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) va publicar el seu primer llibre l’any 1979, És quan miro que hi veig clar, amb el qual obtinguél’any anterior el premi de narrativa breu Víctor Català; darrerament ha publicat la novel·la T’imagines la vida sense ell? (2000). En aquests vint anys de publicació l’autora ha creat un total de dèsset novel·les, incloent-hi quatre en el mercat de la narrativa juvenil, i sis reculls de contes. És, per tant, una de les autores més prolífiques del mercat català actual. Més enllà de l’inventari narratiude l’escriptora, la intenció de la nostra comunicació és destriar els elements característics que puguen constituir el seu estil narratiu personal. Analitzem d’aquesta manera les estructures narratives construïdes en els seus relats, com també d’altres trets identificatius que són presents en les obres d’un dels referents literaris actuals més destacats.

Volem, en primer lloc, situar el marc decreació d’Isabel-Clara Simó. L’autora, que cronològicament correspon a la generació d’autors dels setanta,1 desenvolupa la seua literatura en la dècada següent. Podem considerar-la així com una de les autores pont entre els dos grups de narradors catalans. Participa, doncs, de la iniciativa recuperadora dels escriptors dels setanta, que continuen, a grans trets, la línia realista-psicologista dela tradició novel·lística de la postguerra. Al mateix temps, com veurem, desenvolupa alguns relats seguint les propostes innovadores dels creadors de la dècada anterior o dels nous escriptors que apareixen en els vuitanta. Així, Isabel-Clara Simó desenvoluparà d’igual manera relats vinculats a l’experiència psicologista, com el cas d’Ídols (1985) o T’estimo, Marta (1986) —més pròxims a lespublicacions dels autors dels setanta—, i també relats de temàtica policíaca i eròtica, com La Innocent (1995) o la recent T’imagines la vida sense ell? (2000) —dos continguts més habituals en la narrativa dels vuitanta o dels noranta—. Els plantejaments de la novel·la històrica i biogràfica, usats també sovint en la narrativa actual, són presents en altres textos com Júlia (1983) o El Mossèn (1987). Nooblidem la seua dedicació com a narradora de textos juvenils, que inicialment han proporcionat a l’autora bona part del seu èxit comercial.

No obstant això, els plantejaments del realisme psicologista són els més habituals en la narrativa de l’autora. Simó busca l’expressió de la solitud dels personatges davant de les dificultats personals que el medi que els envolta els provoca. La ciutat, elmarc espacial dels relats, ofereix un context oportú per provocar diverses situacions crítiques amb les quals podem arribar a conéixer l’evolució psicològica dels seus protagonistes. Els personatges expressen en moltes ocasions la complexitat del seu món interior; les paraules de Ramon, un dels protagonistes d’El gust amarg de la cervesa (1999, 83) són una síntesi d’aquesta idea:
Per què devegades som incapaços de fer coses que, en altres moments, ens resulten extremament fàcils? Què fa el nostre sistema nerviós per comportar-se així, de forma contradictòria i gens enraonada?

L’autora sovint es basa en situacions ben pròximes a la realitat urbana que, a partir del seu desenvolupament, poden assolir nivells d’absurditat considerables que evidencien la crisi del personatge. Pensem,per exemple, en la història neuròtica de T’estimo, Marta (1986), on Ferran embogeix per l’estima excessiva que sent per la seua filla, Marta. El contrapunt racional i equilibrat de la seua muller, Lídia, possibilita en tot moment la comprensió de la degeneració psicològica del personatge principal.

Els relats de base psicologista de Simó ens presenten uns personatges força homogenis....