Piaget y Vygotsky

"PIAGET I VYGOTSKY, EL NEN I LA SOCIETAT"
En un moment de transformació social tan gran com el que ens trobem en l'actualitat, cal que tota la comunitat educativa, pares, avis, educadors i polítics en general, revisem seriosament la base de l'educació que estem transmeten a les futures generacions. En els últims anys s'ha produït una tendència a professionalitzar l'educació dels nens i lesnenes, delegant-la per part de les famílies, cada vegada més a àmbits educatius com són les acadèmies, els extraescolars, el temps de lleure dirigit i l'escola en general. Per aquest motiu, cal conèixer quines són les arrels de l'educació que es transmet actualment a les nostres aules i com aquesta pot incidir en el desenvolupament dels nostres fills. Indubtablement, analitzarem aquestes pedagogiesde la mà de dos dels científics que més han aportat en la Psicologia del desenvolupament: J. Piaget (Neuchatel, 1896-1980) i L. Vygotsky (Unió Soviètica, 1896-1934).
En les darreres dècades són nombrosos els estudis que tracten les diferències entre les teories d'aquests dos autors, però en vull destacar la complementarietat entre les seves teories, que ens aporta un procésd'ensenyament-aprenentatge ple de sentit i significat.
La voluntat de J.Piaget no va ser mai desenvolupar una teoria pedagògica, però els seus estudis sobre el desenvolupament constructiu han aportat a aquesta disciplina contribucions tan importants que avui dia representa una de les bases més sòlides en què es recolza l'educació actual. Segons Piaget, el desenvolupament de l'infant ve determinat per unsestadis evolutius innats, que marquen l'evolució del seu aprenentatge. Per tal que aquest es doni adequadament, cal però respectar el ritme maduratiu biològic, però també cal entrar en relació amb els objectes i en interacció social. El desenvolupament intel•lectual es deriva del constant equilibri entre aquests factors, que proporciona a l'individu el pas de nivells d'equilibri inferiors a nivellsd'equilibri superiors. Aquest equilibri es produeix gràcies als processos d'assimilació i acomodació, que ajuden al nen a assimilar i reestructurar els esquemes adquirits anteriorment. D'aquest postulat, se'n dedueix la primera gran qüestió: així doncs, Piaget defensava un aprenentatge del nen sol, o en interacció social?
Malgrat que molts han pensat que la teoria de Piaget era estrictamentgenètica, de totes aquestes afirmacions de les seves teories, en podem deduir que Piaget defensava l'educació com el camí ideal que afavoreix positivament el desenvolupament del nen. Hem d'entendre aquesta educació des del punt de vista del desenvolupament constructiu. Piaget dóna una importància cabdal al descobriment autònom de l 'infant i al constant conflicte cognitiu, sempre en interacció amb elsobjectes, els adults més experts i el grup d'iguals. Aquest últim, també constitueix una aportació rellevant en el món de l'educació, ja que de la relació entre ells se'n desprenen actituds com la cooperació, la col•laboració, l' intercanvi de punts de vista, tot això amb l'objectiu de la recerca conjunta de coneixement i sempre partint de l'estadi evolutiu en què es troba cada infant. Així doncs,encara considerem que Piaget concep el desenvolupament només des del punt de vista genètic? La resposta és cada vegada més clara.
Fem ara un cop d'ull a L. Vygotsky, que és considerat el fundador de la Psicologia històrico-cultural. Segons l'autor, el desenvolupament únicament es pot explicar des del punt de vista de la interacció social i dins la Cultura pròpia de cada societat. Així comPiaget afirmava que el desenvolupament precedeix l'aprenentatge, Vygotsky diu que l'aprenentatge desencadena el desenvolupament. Tot i així, Vygotsky proposa l'existència d'uns nivells de desenvolupament reals en cada etapa de l'infant, necessaris per crear uns nivells superiors i així successivament. Podríem pensar doncs, que tot i els diferents punts de vista dels autors, tots dos científics...