Presocràtics i preplatònics

Presocràtics i preplatònics:
Pitàgores
Heraclit
Parmènides


Els filòsofs presocràtics:
Una constatació: l’obvietat de l’existència
Una recerca: el principi de la natura
Què entenem per natura? La totalitat dels ens (del tot) que es mostra com a diversitat
Què entenem per principi? El fonament o la presència oculta de la que surt tota la diversitat (en definitiva volem desvelar l’ésserdels ens)
Un problema: el problema del canvi
Com pot ser que una cosa que es mostra sempre diferent en les seves propietats segueixi sent la mateixa cosa? En tot cas, no hi ha coneixement si no podem anar de la diversitat cap a la unitat.

Heràclit d’Efes, via Cràtil
Tot flueix, tot passa, tot esdevé. Sembla ser que no hi ha ésser, només esdevenidor (opinió dels que dominen la paraula).
Elcanvi o fluir constant amaga una llei, un ordre o logos: l’harmonia o dialèctica entre contraris i això només ho descobreix el filòsof en tant que domina la paraula (aquella que va acompanyada de la raó).
Què diu aquesta llei? Que tota determinació necessita de la seva contrària: és inconcebible el dia sense la nit, el dolor sense el plaer, el bé sense el mal; aquesta és la unitat que dóna raó dela diversitat.
A la natura, l’expressió d’aquesta llei és el foc sempre apareixent i desapareixent, que tot ho canvia en el seu contrari: asseca allò humit, liqua allò sòlid

Parmènides d’Elea, via un dels darrers diàlegs de Plató
L’obra de Parmènides està conservada parcialment.
El proemi: forma poètica d’inspiració divina
- La via de la veritat: La raó demostra que “dir que l’ésser és” ésel mateix que “dir que el no ésser no és” (veritat analítica, evidència o tautologia). D’aquí se’n dedueix que l’ésser s’identifica amb l’esfera i és:
únic
etern (ni neix ni pereix)
idèntic (no admet el canvi)
necessari (no pot no ser)
limitat (determinat)
complet (no li falta res)
- La via de l’opinió: els sentits mostren que tot canvia
A quina de les dues hem de fer cas?

Pitàgores,probablement via Filolao
La doctrina de l’ànima:
L’ànima com a principi vital del cos.
La separació entre l’ànima (foc, origen diví) i el cos (soma) que és sepulcre (sema) per l’ànima.
La purificació: transmigració i reencarnació (orfisme) – quan mor el cos, el camí de l’ànima (l’ànima torna a un altre cos)
La doctrina del nombre:
Tota presència ens remet a nombre
El nombre és qualitatiu:corpori, geomètric: l’u com a identitat és el punt; el dos com a dualitat, que inclou la identitat i l’alteritat, és la distància representada per la línia; el tres és el triangle, la figura mínima tancada; el quatre és la determinació completa perquè hi hagi cos.
El nombre és el principi o ésser de la natura.


Sofistes:

El context: la democràcia a Atenes (s. V aC)
L’evolució del nom:hàbil, savi, educador, mestre de retòrica
Els sofistes més importants: Protàgores, Gorgies...
El paper de l’educació: de la virtut com a do o gràcia que només els aristòcrates posseeixen, a la virtut política com a aprenentatge obert a tothom que hi tingui disposició
El canvi d’orientació filosòfica: de l’interès pel principi de la natura l’interès per la gestió de la polis:
L’escepticisme vers elconeixement de la natura
El relativisme epistemològic: la dependència dels sentits redueix el coneixement a opinió
La confrontació entre naturalesa i convenció: llei natural i llei social. Quina hem de seguir, en cas de conflicte?

Protàgores (relativisme epistomològic):
El punt de partida del coneixement dels humans és la percepció, els sentits.
Aquestes percepcions estan carregades desubjectivitat “allò que sembla ser, dono per fet allò que és”.
El màxim que podem fer és acompanyar les nostres opinions (o percepcions) amb arguments per intentar convèncer la resta.
No hi ha un punt de vista absolut, sinó només relatiu segons el subjecte.

Relativisme moral:
Doctrina que defensa que no hi ha valors morals universals.
No tothom creu que estan bé o malament les mateixes coses...