Psico.

1.Escola tradicional vs Escola actual
Tradicionalment, és innegable que els centres docents han gaudit d’un crèdit social que els ha situat amb honors dins del context social. L’escola sempre ha estat relacionada amb el saber, la lluita envers la ignorància i amb l’esforç per a superar-la i els professors i mestres han representat el valor de la educació i la autoritat més enllà de tot dubte.La relació de la societat amb l’escola ha estat, una bona port del segle passat, basada en el respecte, gràcies al qual els pares identificaven l’escolarització i els estudis amb una conquesta que situava als seus fills per dalt dels mateixos. Però com es lògic, els alumnes de fa mig segle, com els de ara, sempre han trobat maneres de burlar la disciplina escolar i als professors que elssotmetien a la mateixa però, socialment, mai es va posar en dubte que allò que el professor o el mestre fera per a ensenyar-los era allò més adequat i que no tenia més finalitat que aconseguir que els seus fills progressaren en els estudis i es formaren com a persones. Els pares dels alumnes han donat suport a l’ofici i la autoritat dels docents fins el punt de permetre’ls utilitzar els càstigs físics coma mitjà per a la imposició de la disciplina. De alguna manera, s’entenia l’escola com una extensió de les llars en allò que a l’educació els fills es refereix.
Tota aquesta situació que acabem de mostrar, la qual no era més llunyana que fa uns anys enrere en el mateix temps, era el fruit d’una societat en camí de desenvolupament en el que encara les tasses d’analfabetisme eren notables i en laque es confiava en les persones amb estudis, representades en els docents, per a l’educació dels fills com a mode per a superar la falta de formació i les condicions laborals dels pares i els iaios. El progrés den els diferents nivells educatius eren identificats com a garantia d’un pròsper futur social i econòmic.
Així doncs, l’escola tradicional es caracteritzava per una sèrie d’elements,Navarro, M.J. (2003):
Magistrocentrisme: el mestre és la base i condició de l’èxit de l’educació. A ell li correspon el coneixement, aïllar i elaborar la matèria que ha de ser apresa, fer el camí i dur, per aquest, als alumnes. El mestre és el model i el guia, a qui es deu imitar i obeir. La disciplina i el càstig es consideren fonamentals, la disciplina i els exercicis escolars són suficients per adesenvolupar les virtuts humanes en els alumnes. El càstig ja siga en forma de refusades o de càstig físic estimula constantment el progrés de l’alumne.
Enciclopedisme: la classe i la vida col·lectiva són organitzades, ordenades i programades. El manual escolar és l’expressió d’aquesta organització, ordre i programació; tot allò que el xiquet te que aprendre es troba en ell, graduat i elaborat,si que es vol evitar la distracció i la confusió no es deu cercar fora del manual.
Verbalisme i passivitat: el mètode d’ensenyança serà el mateix per a tots els xiquets i en totes les ocasions. El repàs entès com la repetició de allò que el mestre acaba de dir, te un paper fonamental en aquest mètode.

A pesa d’aquesta rigidesa pròpia de l’escola tradicional, els percentatges d’analfabetismeentre la població eren molt elevats, i no va ser fins a mitjans-finals del segle passat quan diferents lleis educatives van anar incloent la obligatorietat progressiva en quant a l’accés a l’educació de la població. De fet, en el 1970 la Llei General d’Educació va declarar l’ensenyança obligatòria fins als catorze anys, constituint un canvi radical en matèria educativa a Espanya. Aquesta nova llei vapermetre que les tasses de analfabetisme descendiren de un 31,9% dels anys 30, a un 8,8% al 1970.
De igual forma, va ser a partir dels 70 anys quan trams de la població com els corresponents a l’educació infantil (3-5 anys) va augmentar en un 30%. En aquest sentit, i ja amb la arribada de la LOGSE, la ampliació de l’edat d’obligatorietat escolar va ascendir dels catorze anys als setze. Així...