Psicologia comunicacio

1.- L'espectacular difusió de les tecnologies de la informació i la comunicació durant les darreres dècades, ha generat una sèrie de tòpics que apareixen sovint en qualsevol mena d’anàlisi sobre l’actualitat. El caràcter vertiginós dels canvis tecnològics que vivim, la idea que ens trobem al bell mig d’una revolució tecnològica i social sense precedents, el convenciment que el futur immediat ensportarà canvis encara més sorprenents, en són només una petita mostra. Sovint s’afirma que l’accelerat procés de canvis tecnològics que vivim és, senzillament, imparable. De forma reiterada i inquietant se’ns recorda que "no es pot perdre el tren de la tecnologia, "o que aquells —persones, institucions o nacions— que no vulguin o no sàpiguen adaptar-se als canvis tecnològics acabaran, tard od’hora, patint les conseqüències (la bretxa digital és molt important)”. El desenvolupament tecnològic sembla investit d’una força que ultrapassa qualsevol intent humà per aturar-lo o, fins i tot, per canviar la seva direcció— tal com ens pot suggerir la imatge d’un tren d’alta velocitat. Una altra versió de la mateixa idea consisteix a assenyalar el caràcter inevitable de les innovacionstecnològiques i de la seva difusió social. Els deterministes tecnològics consideren, bàsicament, que el desenvolupament tecnològic condiciona, com cap altre element singular, el canvi i l’estructura socials,és a dir, que la font més important de canvis socials, al llarg de la història són les innovacions tecnològiques[1]. Certes tecnologies acaben afectant, segons aquest punt de vista, tots els àmbitssocials: les institucions, les formes d’interacció, l'imaginari cultural, etc. Certes innovacions tecnològiques s’interpreten llavors com a fonts de transformacions socials radicals o, fins i tot, revolucionàries. La perspectiva determinista es caracteritza per considerar la relació entre tecnologia i societat com unidireccional: mentre que l’evolució de la societat (en els seus aspectes econòmics,polítics o culturals) és conseqüència del desenvolupament tecnològic— està, doncs, determinada per ell—, la tecnologia segueix un curs particular d’acord amb les seves pròpies lleis. El desenvolupament tecnològic sembla seguir, d’aquesta forma, pautes similars als fenòmens físics i naturals que es regeixen per lleis que satisfan els nostres desigs o intencions i amb absoluta independència dels avatarsde la vida social. S’accepta, a més, d’una forma o altra, tant les perspectives tecnòfiles, que veuen el desenvolupament tecnològic com a remei de tots els mals i l’equiparen gairebé automàticament amb el progrés social, com les tecnòfobes, que consideren la tecnologia i el seu creixement incontrolat com un dels perills més grans de la civilització actual. Dintre d’aquestes teories tecnòfobesens trobem amb el moviment slow [2]. Realment després d’haver llegit el llibre de Carl Honoré jo em puc plantejar alguns aspectes de la meva vida d’un altra forma i te n’adones i et preguntes que aquesta pressa per córrer en el teu dia a dia, potser no té cap sentit i que hi ha una part de la nostra agenda diària que podríem eliminar. El llibre et fa reflexionar pàgina a pàgina i fins i totcomparar amb els exemples que van sorgint al llarg dels capítols que innecessàries són moltes coses que fem. Com aquest córrer per fer més i més coses, més i més ràpid ens fa passar el més important: ens estem oblidant de viure. Coses com prendre un cafè amb un amic, és fa tant difícil per la complexitat d’agenda que acostuma a tenir tothom, que és deixa de fer, (altres vegades com en el meu cas heacabat quedant amb algú tres mesos més tard...). En un món en què tot es mou cada vegada més ràpid, parlar de lentitud és anar contracorrent, com parlar de silenci en un temps i lloc en què cada vegada s’escolta menys aquest preciós interval entre sons. La iniciativa en si d’adherir-me a aquest moviment lent em sembla curiosa i original. I dic això perquè estem acostumats a expressions molt més...