Què Cony Mengem?

Què cony mengem?

Aquest documental parla sobre els perills existents en els aliments. A través del que mengem, ja sigui culpa de la seva composició o del tractament que pateixen per poder arribar a la nostra taula, podem patir determinades conseqüències negatives. Conseqüències que poden provocar-nos malalties o un descens en la nostra qualitat de vida. El reportatge està dividit en quatreblocs: l’ús dels insecticides en les fruites i vegetals que consumim, l’aspartam, la presència de metalls pesants als peixos i la presència d’antibiòtics a la llet i carn de les vaques. Cadascun d’aquests temes està analitzat des de diferents punts de vista: punts de vista favorables o punts de vista d’un to més pessimista.
El documental comença amb la presentació d’una família, “normal icorrent”, anomenada Puig i Garcia. És una presentació una mica estúpida en la meva opinió. Presenten a cadascun dels membres de la família d’una manera estereotipada i en una escenari fosc, fins i tot una mica tenebrós, com si alguna mena de perill estigués a punt d’atrapar-los, desprevinguts, al sopar. Sincerament, crec que és del tot innecessària i li resta al documental seriositat. Després d’aixòescoltem frases d’aquest estil: “Em sento malament al pensar que he ajudat a enverinar gent amb tot el que he venut”, esmentada per un pagès!, o “Més del 98% dels contaminants que arriben al nostre cos diàriament arriben a través dels aliments”. És aquesta oració, una mica lapidària, amb la que es podria resumir el documental. La enuncia el catedràtic en Toxicologia i Salut a la universitat Rovirai Virgili: Josep Domingo. Resulta que sense adonar-nos, d’una manera gairebé indetectable, ja no esmorzem, ni dinem o sopem; resulta que cada dia ens enverinem una mica més. S’obre el primer bloc.
Segons l’estudi realitzat per Miquel Porta, un catedràtic de la UAB, al 34% dels catalans se’ls hi ha trobat més de tres contaminants a la sang en concentracions altes, perjudicials per a la salut.Aquests contaminants, segons ell, són els que provoquen malalties com càncers, Alzheimer o Pàrkinson en persones relativament joves. Són els contaminants que provoquen que els hospitals rebin cada dia més i més casos d’aquestes malalties cròniques en la població. Però apareix el senyor Herman Fontier, el director de pesticides de l’Agència Europea de Seguretat Alimentària (AESA). Quan la reporterali esmenta: “Al menjar-nos una poma, no estem menjant també pesticides?”, ell respon amb un somriure de superioritat, gairebé tocant la repulsió, i diu: “És clar que no!” i comença a repetir la mateixa cançoneta: “La Unió Europea vigila moltíssim, tots els aliments han passat forts i diversos controls de seguretat per a que puguin ser consumits sense cap element tòxic”. La mateixa cançoneta queestà obligat a repetir per defensar una agència de la que és el director. Intervé Nicolás Olba, un catedràtic de Medicina Interna de la Universitat de Granada i també diu una frase de les que et sorprèn: “ El sistema está enfermo y por eso o el sistema cambia o todo esto es una auténtica pantomina”. Ens explica que per a ell, els pesticides i el seu ús no són més que maneres de treure més diners iper això les evidències científiques que afirmen que els pesticides són perjudicials són amagats i deixats de banda. Tot gira al voltant d’un negoci. Podem fiar-nos del que és legal? Al menjar-nos una poma, una taronja o una albergínia estem menjant vitamines i nutrients o estem menjant verí?. Quan ens fem aquesta pregunta arriba un tal Xavier Llebaria, el director de l’Agència Catalana deSeguretat Alimentària, i ens desafia: “(...) Si no podem fiar-nos del que mengem, què farem llavors? Buscar-ho al Google?”. Tot això ho diu també amb un somriure pèrfid, com el seu company europeu, i amb la tranquil·litat d’estar en un despatx i ser un peix gros. Potser ell també té metalls pesants al seu organisme que li afecten l’activitat neuronal. En fi, veient tot això jo arribo a la conclusió de...