resumen

TEMA 2: LES TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES DEL SEGLE XIX

1. LA DEMOGRAFIA.

La població dels principals països europeus va créixer durant el segle XIX de manera vertiginosa. Espanya també experimentà un creixement important, tot i que inferior al de la resta de països europeus: d'11 milions d'habitants el 1797 passà a 16 milions el 1877.
l'alentiment s'explica pel fet que la taxa demortalitat es va mantenir bastant alta duran tot el segle, com a conseqüència de les guerres civils, del retard i l'escàs creixement de la indústria, i de l'aparició esporàdica d'epidèmies.
Les constants demogràfiques van ser: increment de la població urbana en detriment de la del camp i disminució gradual de la població urbana en detriment de la del camp i disminució gradual de la població activa delsector primari, compensada per un creixement lleu dels sectors secundari i terciari.

2. ELS CANVIS EN L'AGRICULTURA.

Els polítics il·lustrats del segle XVIII s'havien preocupat força per modernitzar l'agricultura. Però sempre topaven amb el sistema de la propietat de la terra, gairebé tota en mans de la noblesa i de l'Església. El caràcter rendista i poc emprenedor d'aquests propietarisconstituïa un fre que impedia que es produís una arrencada econòmica.
Perquè fos més rendible, calia que invertissin en maquinària o en adobs i que s'ocupessin d'estudiar com obtenir més rendiments.
Els nobles i el clergues vivien de les rendes que els proporcionaven els camps, i gairebé mai no es dedicaven a una activitat productiva. Les seves terres eren cultivades per arrendataris (persones quesignaven un contracte d'arrendament o lloguer de terres, consistent a utilitzar les terres per conrear-les i viure'n en canvi de pagar una quantitat fixa en diners o espècies), que a més havien de pagar diversos impostos a l'Estat o a l'Església local (delmes).
Els camperols eren molt pobres i treballaven explotacions petites.
També hi havia moltes hectàrees de terra, terres comunals, que erenpropietat dels municipis, sovint no cultivades o mal cultivades. Els habitants hi trobaven complements silvestres o pastures. Les terres de l'Església i les dels municipis s'anomenaven propietats de mans mortes, ja que, no hi havia la possibilitat que canviessin de mans.

2.1. Les desamortitzacions.

Els polítics liberals sabien que els canvis en l'estructura de la propietat de la terra havienoriginat en altres països una gran expansió de la producció agrícola. Pensaven que la principal mesura per posar fi a l'endarreriment del camp espanyol era eliminar totes les restes del règim senyorial (poder d'origen medieval que exercia un noble o gran propietari sobre una zona territorial que podia incloure la població, sobre la qual posseïa el dret de jutjar i de cobrar impostos i altrescàrrecs). Una d'aquestes mesures era eradicar el sistema de propietat de mans mortes i vendre'n les terres perquè els nous propietaris modernitzessin el camp.
Els canvis més importants en l'estructura de la propietat de la terra es van produir arran de les desamortitzacions aplicades pels governs dels anys 1836 i 1855. Van consistir en l'apropiació per part de l'Estat de gran part dels béns de l'Esglésiai de les terres comunals dels municipis, els quals van ser venuts a particulars en subhasta pública.
La primera desamortització va ser inspirada pel liberal Medizábal. El govern va nacionalitzar tots els béns dels ordes religiosos, que després va vendre a preus molt baixos. Amb els ingressos obtinguts, el nou Estat liberal va poder afrontar el problema del deute públic (préstec que demanal'Estat per aconseguir ingressos que equilibrin les despeses) i finançar l'exèrcit contra els carlins.
La segona desamortització, duta a terme pel progressista Madoz, va posar a la venda totes les erres cultivables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i dels ordres militars (organitzacions religioses i militars, formades per persones que tenien la doble condició de monjos i soldats,...