Textos Noucentisme






DELIMITACIÓ DEL NOUCENTISME: textos crítics






Departament de llengua i literatura catalana
Institut de Bruguers
Gavà



TEXT I
JOAN FUSTER: Literatura catalana contemporània, Curial, Barcelona 1971, pàgs. [149-150.]

També sobre el Noucentisme haurem de fer matisacions i reserves semblants a les que ja hem fet en parlar del Modernisme. Sovint, crítics ihistoriadors engloben sota aquella designació el període sencer de la literatura catalana que nosaltres hem acotat ací: 1911-1931. De vegades, a tot estirar, alguns escurcen el límit fins al 1920 data en què Eugeni d'Ors, pontífex del moviment, deixa d'escriure en català. És discutible nosaltres la discutirem de seguida— la qüestió dels límits cronològics del Noucentisme. Però deixant de ban- da aquestpunt, i tant si s'admet la delimitació 1911-1931 com si es decideix que la que val és la de 1911-1920, sempre hi haurà un risc incòmode de confondre la part amb el tot, si definíem aquests anys com a noucentistes i prou. Evident- ment, hi va predominar allò que, en idees i en obres, hem convingut d'anomenar Noucentisme: el Noucentisme i els seus epígons. Però el Noucentisme no arribà a ocupar total-ment la literatura catalana de l'època. De més a més, una sèrie d'equívocs subtils fa que, més d'un cop, els crítics bategin de noucentistes coses que no ho són de fet. Avui, amb la suficient perspectiva de temps, podem precisar una mica les fronteres noucentistes i donar a cadascú el que li pertoca. Eugeni d'Ors i Josep Carner, noucentistes arquetípics, foren pràcticament de les mateixespromocions que Joan Puig i Ferreter i que Gaziel, els quals no tenen gairebé res, o no res, a veure amb el Noucentisme. Com Josep Pla, Joan Salvat- Papasseit, Josep M. de Sagarra, també tenen escassíssims punts de contacte amb els noucentistes o neonoucentistes Joan Crexells, Carles Riba, Agustí Esclasans, Joan Estelrich, de la seva mateixa generació.
És indiscutible que el 1911 es produí un autèntictrenca- ment a les lletres catalanes: simbòlicament el representarien la mort de Joan Maragall i l'ascens d'Eugeni d'Ors a la Secretaria de l'Institut d'Estudis Catalans. Des d'aquell any, els grans escriptors de l'etapa anterior —modernistes o no— «callen» definitivament. Desapareix Maragall, es retira Costa i Llobera, Joan Alcover només publicarà, més tard, els Poe- mes bíblics, i Joaquim Ruyracontinua escrivint amb tanta parsimònia que amb prou feines si es fa notar. El 1906 havia estat un moment crucial: coincidiren davant el públic, en significativa coetaneïtat, l'Enllà de Maragall, les Horacianes de Costa i Llobera, Els fruits saborosos de Josep Carner i les primeres Gloses de l'Ors a «La Veu de Catalunya». Fou el punt de flexió, que el 1908 es decantava ja definitivament cap al futuramb I'aparició de La muntanya d'ametistes de Guerau de Liost.
Després del 1911, tot és ja una altra cosa: noucentista o no, però una altra cosa. L'eficàcia ordenadora de Prat de la Riba, les urgències del moment, els aires que arribaven d'Europa, no deixaren ja espai per a l'anarquisme literari, o el reduïen al mínim. Els plantejaments havien de ser molt diferents. Una manera d'encarar-s'hi foula noucentista; però n'hi hagué d'altres: la de Puig i Ferreter, la de GazieI, la de Pla, la de Salvat-Papasseit, la de Sagarra. Buscant amb alguna intenció una primera línia divisòria, potser convindria trobar-la en la generació nascuda entre el 1880 i el 1890: entre aquells anys nasqueren D'Ors i Gaziel, Carner i López-Picó, Puig i Ferreter i Josep Sebastià Pons, Josep Maria Junoy i Agelet iGarriga.
No cal ni dir que aquestes divisòries són un si és no és convencionals. En la nostra exposició no hem vacil·lat a situar en les planes dedicades al Modernisme escriptors com Josep Pijoan, Alfons Maseras, Josep Lleonart o Francesc Pujols, també nascuts la dècada 1880-1890, la seva vinculació directíssima a Maragall ens hi autoritzava. I, al contrari, en el període noucentista hem d'incloure...