Valenciano

EL TEATRE DE LA POSTGUERRA FINS ELS ANYS SETANTA



El teatre després de la Guerra Civil

Amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser proscrit dels escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les línies de força més innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial.

El 1955 es fundà l’AgrupacióDramàtica de Barcelona, companyia de teatre legalment reconeguda que aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Dins la programació tingueren cabuda els clàssics, com Shakespeare i Txèkhov, i es promocionaren autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. A més disposaven d’una col·lecció –Quaderns de teatre- que va permetre la lectura detextos estrangers contemporanis que mai no havien estat editats en català: Ionesco, Greene, Brecht.

El 1960 es fundà l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, oberta als nous corrents teatrals. L’Escola va contribuir a crear futurs professionals de l’escena i reivindicà l’obra d’autors catalans com Salador Espriu o Joan Brossa. Introduí nombrosos elements de renovació a la pràctica teatral, entreaquests el mètode de Bertolt Brecht, i va influir d’una manera decisiva en el teatre independent.



1. El teatre existencialista

Després de la Segona Guerra Mundial, a França es va produir un canvi radical en la concepció de l’art, que començà a mostrar una preocupació profunda pel sentit de l’existència de l’ésser humà. És el moviment de l’existencialisme.
Aviat es va conèixer arreu delmón l’obra del filòsof i escriptor Jean-Paul Sartre. Huis clos (1944) fou, potser, la seva peça dramàtica més coneguda. Sartre munta una reflexió escènica sobre la idea que allò que fa que la persona sigui el que és són els seus actes.
En aquell moment la crítica teatral va reaccionar en contra de l’existencialisme. Tot i això, el model de Sartre aviat va ser seguit per alguns autors dramàticscatalans. Així, l’any 1952 Josep Palau i Fabre va escriure Don Joan als inferns, en què també es presenta un personatge en una situació límit, com farà després Josep Maria Espinàs a És perillós fer-se esperar i Baltasar Porcel a Els condemnats, ambdues obres del 1958.

2. El teatre mític: Salvador Espriu

Davant la realitat d’una Europa destruïda després de la Segona Guerra Mundial algunsautors teatrals optaren per referir-se als fets recents només amb al·legories a través de recreacions dels mites clàssics. Un fet especialment interessant el constitueix el rescat del mite d’Antígona, adaptat a la problemàtica contemporània.
L’any 1939 Salvador Espriu ja havia escrit una primera versió d’aquest mite clàssic, Antígona, com una resposta immediata, personal i dolorosa, a la GuerraCivil; profundament reelaborada, la versió definitiva fou publicada l’any 1969.
Espriu expressa a Antígona el rebuig a l’horror de la guerra i, sobretot, la situació del país dividit entre vencedors i vençuts. En el mite renovat que presenta l’autor, Antígona —que ha contemplat com els seus germans, Polinices i Etèocles, es maten l’un a l’altre en una lluita fratricida pel govern de la ciutat deTebes— desobeeix les ordres del nou rei de la ciutat, Creont, i emprèn la dura tasca de donar sepultura al germà perdedor. Creont, que havia decretat que el vencedor (Etèocles) fos enterrat amb tots els honors, mentre que el vençut (Polinices) havia de ser deixat sense enterrar, condemna a mort la noia per desobediència.
En la mateixa línia, cal esmentar una altra obra d’Espriu, Primera històriad’Esther (1948). Es tracta d’una història extreta de la Bíblia que té com a finalitat fer una reflexió sobre la condició humana basada en el càstig, el perdó i la comprensió que hi ha d’haver entre germans. De nou Espriu feia, amb aquesta obra, una denúncia oberta de la Guerra Civil.
Finalment, cal esmentar l’obra Una altra Fedra, si us plau, escrita el 1977 a petició de l’actriu Núria Espert....