1


TEMES 13 i 14: EL FRANQUISME (1939-1975)

1. EL FRANQUISME
El franquisme fou un règim de dictadura personal conformat per les tendències que van integrar el bàndol que va sortir victoriós de la Guerra Civil. Podríem definir-lo com un règim autoritari, dretà i semi pluralista que entre el 1945 i el 1947 podria ser considerat com a feixista. Hi ha historiadors que pensen que el règim es definiamés per allò que rebutjava (maçoneria, comunisme, democràcia, separatisme) que per allò que compartia, atesa la pluralitat d’elements que el caracteritzava. Un d'ells, Payne, posa l’accent en el seu eclectisme, el qual li va permetre combinar el monarquisme, el nacionalisme i l’autoritarisme falangista, el concepte de jerarquia militar i el catolicisme tradicional, a més de certes influènciesbonapartistes com el recurs reiterat al referèndum. En tot cas, l’única cosa que va romandre inalterable en el transcurs de la prolongada vida del règim fou el seu caràcter de dictadura, no militar ni de partit, sinó personal, i és la mateixa figura de Franco la que dóna unitat a un període tan extens i variat de la història.
S’han fet paral·lelismes entre el franquisme i altres sistemes políticscontemporanis similars. Malgrat certes semblances amb el “caudillismo” hispanoamericà, aquest fenomen polític consistia en una ocupació del poder per part de l’exèrcit com a cos, cosa que a Espanya no es va donar, puix que els militars l’havien de compartir amb la resta de les “famílies” del règim. Tot i que ha estat qualificada de feixista, la dictadura de Franco mai no va tenir l’afanytotalitzador que caracteritza aquesta ideologia i una bona prova n’és l’autonomia de què gaudien tant l’exèrcit com l’Església catòlica. Potser on trobaríem més similituds és en el salazarisme portuguès.

L’originalitat més gran del règim es deriva del fet d’haver nascut d’una guerra civil. Això explica que durés gairebé quaranta anys, gràcies, en part, a la desmobilització política provocada per un recordtan dolorós, i que no superés mai un cert aspecte de transitorietat. Qualsevol guerra que duri tres anys causa una greu destrucció material i una considerable pèrdua de vides humanes. La que hi va haver a Espanya del 1936 al 1939 va originar un descens del nivell de vida del 28 %, la pèrdua total de 250.000 cases, el descens de la producció agrícola en el 20 % i la industrial en el 30 % a més dela destrucció de les comunicacions i la mort d’unes 300.000 persones aproximadament. Pel fet de tractar-se d’una guerra civil, la fi de la contesa va anar seguida d’una persecució política dura i selectiva del bàndol perdedor: 30.000 execucions, 270.000 empresonats i 182.000 exiliats. Als capitans generals va correspondre la tasca de jutjar tot el personal civil i militar republicà acusat d’algundelicte de naturalesa castrense o ordinària, tasca que es va prolongar fins pràcticament el 1943. Aquesta repressió penal va anar acompanyada d’una persecució civil derivada de l’aplicació de les lleis de Responsabilitats Polítiques i de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Abans del final de la guerra, el govern del general Franco ja havia declarat fora de la llei tots els partits,associacions i sindicats que havien secundat el govern republicà; també havia establert el control dels mitjans de comunicació i havia prohibit, així mateix, tota manifestació de la diversitat cultural i lingüística de l’Estat i començat a perseguir qualsevol dissidència política, religiosa o ideològica. Aquestes lleis repressores encara es van ampliar més després del triomf sobre el bàndol republicà. Nohi va haver, doncs, una reconciliació generosa de les forces enfrontades i les ferides van romandre obertes molt de temps.



1. Pilars del règim
Un cop acabada la guerra, Franco va consolidar la seva autoritat indiscutible gràcies a l’augment de les seves atribucions mitjançant la “Ley de Jefatura del Estado”, però sobretot perquè va saber arbitrar entre els diferents grups i tendències que...