Agressío. cap v. wilson e.o. sobre la naturaleza humana

|Agressió |
|Wilson, E.O. (1983) Sobre la Naturaleza Humana. Fondo de Cultura Econòmica. México. (p-144-173) |

Al inici del capítol l’ autor planteja que la qüestió sobre si els essers humans són innatament agressius ha estat en seminarisd’universitat i en moltes converses. La resposta per ell seria afirmativa. Analitzant la guerra, com una tècnica organitzada de agressió, es veu que ha estat endèmica per a totes les societats des de les bandes de caçadors recol·lectors fins als Estats industrials.

Alguns teòrics volen exonerar els gens i apunten al medi ambient per explicar la conducta agressiva. Quan s’analitzen les tribus méspacifiques actuals, solien ser els destructors d’ahir i potser en un futur, tornaran a produir soldats i assassins.

Al igual que altres mamífers els humans mostren una escala de conducta, un espectre de respostes que apareixen o desapareixen en funció de determinades circumstàncies. Tant els zoòlegs com els psicoanalistes han tingut problemes per caracteritzar satisfactòriament l’agressió humana.Freud interpreta la conducta com el resultat d’un impuls que constantment necessita desfogar-se. Lorenz va afegir que els humans comparteixen un instint general de conducta agressiva amb altres especies, i que ha de tenir una sortida, com mitjançant l’esport. Fromm incorpora un punt de vista diferent, sobre que l’ home esta subjecte a un únic instint de mort que el porta a formes patològiquesd’agressió, més enllà de les que trobem als animals.

Wilson considera que les dues explicacions són incorrectes, ja que com altres formes de conducta e instint, l’agressió en qualsevol espècie és un ordenament de respostes diferents amb controls separats en el sistema nerviós. Distingeix set categories diferents:

1- Defensa i conquesta del territori

2- Afirmació del domini dintre delsgrups organitzats

3- Agressió sexual

4- Actes d’hostilitat pels que finalitza la lactància

5- Agressió contra les preses

6- Els contraatacs defensius als predadors

7- Agressió moralista i disciplinària

La recerca en zoologia ha establert que cap de les categories de conducta agressiva existeix en forma d’instint general sobre amplis ordenaments d’espècies. S’observaque la conducta agressiva és un dels trets genètics més modelables i que no hi ha probes que hi hagi un instint agressiu unitari.

Els animals utilitzen l’agressió com una tècnica per controlar els bens, sobre tot l’aliment i l’abric. L’agressió es un factor dependent de la densitat, per controlar el creixement demogràfic. Altres animals que no s’enfronten a l’esgotament dels requeriments vitals,i el creixement dels quals depèn de densitat de predadors, paràsits o la migració, rarament utilitzen la conducta agressiva, ja que rarament arriben a ser prou nombrosos per a que la conducta sigui útil.

Es constata que l’esser humà està lluny de ser l’animal més violent. En estudis sobre hienes, lleons, mandrils o formigues, entre d’altres, mostren que aquests animals practiquen el combatletal, el infanticidi i el canibalisme en una proporció molt més gran que en les societats humanes.

Les formes més violentes de l’agressió humana no son manifestacions d’impulsos innats. El model de descàrrega d’impulsos ha estat reemplaçat per altra explicació basada en la interacció del potencial genètic i l’aprenentatge, el model del “patró cultural” que apunta Richard G Wipes. Si l’agressivitatés una magnitud del cervell que s’acumula i descarrega, llavors pot prendre la forma de guerra o d’altres substituts, com els esports de combat, la bruixeria, tatuatge o altres formes de mutilació. Al contrari, si l’agressió violenta és la realització d’un potencial incrementat per l’aprenentatge, l’augment de la pràctica de la guerra ha d’estar acompanyat per un augment dels seus...