assaig filosòfic. Un ésser humà no té perquè ser persona


Els orígens de l’ésser humà es situen en l’evolució d’espècies animals antropoides. El procés evolutiu que ens ha portat a ser el que som actualment és l’hominització. Convé tenir en comte que hiha hagut moltes definicions diferents al llarg de la història sobre el que es considera que és l’ésser humà i al ser complexes cap d’ella ens defineix totalment.
Per definir què és l’esser humà calprincipalment explicar quines són les seves característiques que el diferencien dels altres animals a nivell de comportament: capacitat de simbolitzar, la vida a la realitat, el sentiment del propicos, l’obertura al món, lliure albir, inconclusió, capficament i capacitat d’imaginar i raonar. Tot i que també hi ha altres diferències físiques com la diferència de cromosomes, la mandíbula mésreduïda, la posició bípeda que ens va permetre tenir les mans alliberades i el desenvolupament del cervell.
L’ésser humà va començar a viure en societat i la societat ens va començar a definir com apersones. El concepte de persona no sempre ha estat el mateix ja que el seu origen es remunta al segle V d.C. quan Boecci va afirmar que “una persona és una substància individual de naturalesa individual” ides d’allà hi ha hagut moltes teories diferents amb els canvis de mentalitat de cada època.
Segons la visió contemporània el concepte de persona inclou diferents aspectes entre els quals cal destacarl’autoconsciència i la voluntat a llibertat, i si aquests no es tenen es pot considerar ésser humà però no persona. Però també es necessiten altres requisits: capacitat de compromís, intel·ligència,vida interior, dignitat i constant esdevenir.
El fet que ens deixem limitar per la societat que ens etiqueta com a persones o no persones segons una sèrie de característiques no em sembla una posturavàlida ja que els nostres fets i la nostra forma de comportar-nos és el que ens defineix realment. Un ésser humà amb una malaltia mental, encara que no compleixi tots els requisits, no queda...