COMUNICACIÓ EN L'ESQUIZOFRENIA

Introducció
Fa més de 80 anys que psicòlegs i psiquiatres han intentat determinar i descriure d’una manera científicament útil el fenomen de l’esquizofrènia.
Des de les primeres definicions de l’esquizofrènia ja es va descriure un desordre en el pensament que afecta al llenguatge de les persones que patien aquest trastorn essent aquest un dels criteris diagnòstics principals de la malaltia.
Amesura que es va anar desenvolupant la pròpia psicologia científica, l’anàlisi teòric i empíric de les alteracions del llenguatge va anar donant pas a l’elaboració de múltiples teories i hipòtesis sobre l’esquizofrènia.
La teoria bleuleriana d’especificitat diagnòstica del “desordre formal del pensament” ( que indirectament porta a considerar certes alteracions del discurs formal com laincoherència, els descarrilaments d’idees, els neologismes, etc.) va donar pas a una gran quantitat d’investigacions que van tractar de verificar l’existència d’alteracions del llenguatge específicament esquizofrèniques.
Treballs com els de Chapman, Chapman i Miller (1964) entre d’altres,  han aportat evidència congruent amb la hipòtesis de que les persones amb esquizofrènia comparats amb subjectesnormals mostren pertorbacions severes relacionades amb la planificació, codificació i realització lingüística dels seus discursos (especialment en el que respecta als components semàntic i pragmàtic del pensament). No obstant, els anàlisis quantitatius i/o qualitatius de les produccions lingüístiques han permès diferenciar als esquizofrènics d’altres grups de psicosi tals com els maníacs o els pacientsamb desordre formal del pensament no esquizofrènic.
En l’àmbit de les investigacions experimentals els resultats obtinguts fins al moment són heterogenis i no sempre convergents en el que respecta a la possibilitat d’identificar, en el llenguatge dels esquizofrènics, un conjunt definit, estable i específic d’alteracions. No obstant, han permès la formulació d’hipòtesis explicatives plausiblesque vinculen els dèficits lingüístics dels esquizofrènics amb alteracions funcionals dels sistemes responsables del processament lingüístic i/o amb dèficits més generals en el sistema del processament de la informació.

El treball que presentem a continuació és un anàlisi correlacional presentat com una extensió del treball “Prosodia afectiva i reconeixement facial i verbal de l’emoció enl’esquizofrènia” de Sergi Pascual et al. (2005). En aquest s’avalua la capacitat dels pacients esquizofrènics per reconèixer emocions a nivell verbal i facial i per expressar emocions oralment, comparant-los amb pacients bipolars i subjectes control. Les avaluacions es van realitzar abans i desprès del tractament amb antipsicòtics. En total es van examinar 75 pacients esquizofrènics i 75 subjectes entrebipolars i controls. Les conclusions que es van extreure van ser: a) els pacients esquizofrènics mostren dificultats en l’expressió d’emocions i b) pel que fa a la comprensió de les emocions existeixen diferències depenent si es tracta de la comprensió verbal (on s’observen diferències respecte el grup control) o si es tracta de la comprensió per via facial (on no s’observen diferències respecte elgrup control).

Partint d’aquest estudi previ, el qual ha permès saber que les persones diagnosticades d’esquizofrènia pateixen alteracions en el llenguatge, bé sigui en la comprensió com en l’expressió, es pretén aprofundir en el tema i anar més enllà de la mera comparació entre població esquizofrènica i control. Així doncs, el present estudi es dirigirà a la comparació de la prosòdia afectivaentre tres tipus d’esquizofrènia (paranoide, catatònica, desorganitzada). Degut a que en aquest estudi previ s’ha demostrat que no presenten dificultats significatives en el reconeixement facial, aquest estudi es centrarà únicament en la prosòdia afectiva a nivell verbal. És a dir, en el reconeixement i expressió de discursos amb connotacions emocionals.

La raó principal que ens ha impulsat...