Corona d'Aragó, segle XIII

L’auge de la Corona d’Aragó al segle XIII

La Corona d’Aragó estava formada pel conjunt de territoris sotmesos al rei d’Aragó entre 1164 i 1707.
Ramiro II el Monje, Rei d’Aragó durant la primera meitat del segle XII, va depositar el regne però no el títol de rei en el marit de la seua filla Petronila. Va ser ella qui va rebre el títol i el seu marit, Ramon Berenguer, el de príncep idominador d’Aragó. Durant aquest regnat va ser quan es van conquerir ciutats con Tortosa, Lleida,...
En 1164, Alfons II, fill de Petronila, va rebre el títol i van ser conquistades més terres cap al sud, arribant fins a Terol. Amb els tractats de Tudilén i Cazola (finals del segle XII), s’establien els límits d’expansió sobre els regnes musulmans de València y Dènia.
Durant el regnat de Jaume I vatindre lloc durant la primera meitat del segle XIII la conquesta del antic regne de Dènia fins a Biar, límit acordat al tractat de Cazola. Però, aquestes terres llevantines no van ser incorporades a Aragó, sinó que constituïren un nou regne, el de València, que adquirí Corts, furs, moneda pròpia i exèrcit composat per milícies. A més a més, va mantindre la dualitat lingüística entre la parla catalana il’aragonesa.
S’expandí a les illes Balears i va voler expandir-se més cap al sud, el que fou impossible degut al bloqueig de Castella, que va annexionar-ne Murcia el 1246.
Després de la mort de Jaume I el Conqueridor, el seu testament va donar lloc al regne de Mallorca heretat pel seu fill Jaume. Aquest era políticament inestable, pel que va acabar annexionat a la Corona per Pere IV elCerimoniós.
Des de finals del segle XIII s’’inicià també una expansió pel Mar Mediterrani. Tanmateix, prolongà cap al sud els límits del regne de València, on van aconseguir els seus límits definitius.
Expansió pel Mediterrani

L’expansió pel mediterrani va començar amb Pere III el Gran, que va posar en marxa una política imperialista a finals del segle XIII, incorporant a Aragó Sicília, Còrsega iCerdanya.
Aquesta expansió va xocar amb els interessos de la corona francesa y del Papa. S’inicià així la clau de la política exterior que es va prolongar durant un parell de segles: la lluita amb França per la hegemonia dels estats italians.
Amb Jaume II, l’ imperialisme experimentà un nou impuls amb el almogàvers , soldats mercenaris originaris d’Aragó que van recórrer el Mediterrani en laprimera meitat del segle XIV ajudant a diverses campanyes aragoneses impulsades pel expansionisme comercial.
L’ any 1302 embarcaren cap a Bizancio, on l’emperador els havia contractat per lluitar contra els turcs on van obtenir grans victòries, amb Roger de Flor al front Aquest va ser assassinat el 1305 i després d’ açò, es van dedicar, com a venjança, a la devastació i al saqueig.Posteriorment, es posaren al servei del duc d’ Atenes, però el 1311 el van ocupar i el 1319 crearen el senyoriu de Neopatria.
L’últim impuls imperialista arribà amb Alfons V el Magnànim, qui annexionà el regne de Nàpols el 1443, en lluita amb els francesos i les potències italianes (Venècia, Florència i el Papa). Alfons V establí la seua cort a Nàpols, convertí la ciutat en un gran centre humanístic i esdedicà per complet a la política italiana.
Conquesta i repoblació de València: Jaume I

Conjunt de maniobres militars que van portar a la annexió de l’actual territori d ela C.Valenciana a la Corona d’Aragó entre el 1229 i el 1245.
Degut a l’èxit aconseguit per unes campanyes militars a nivell particular per nobles aragoneses, Jaume I va emprendre la conquesta de las taifes valencianes entres fases:
Conquesta de les comarques septentrionals, fins a Burriana (1233)
Ocupació de la Ciutat de València (1238)
Ampliació de la frontera meridional fins a Biar (1245)
El regne de Múrcia també va ser conquerit per Jaume I, però no va ser fins l’època de Jaume II (1304) quan els territoris de Alacant i Orihuela foren annexionats al Regne de València.
La repoblació que es va dur a terme...