Cultura, Ètnia i Diversitat Cultural

Cultura, ètnia i diversitat cultural
Lévi-Strauss, a “Raça i Cultura”, fa un plantejament entre aquests dos termes, així mentre que raça és un terme desconegut que no pot justificar l’aparició de les cultures, per a ell no és així quan fem servir la paraula cultura. Segons l’autor, les cultures humanes són més diverses i nombroses que les races. En aquest sentit, al•ludeix a Gobineau, el qualconsiderava que les races només es podien considerar com a condicions prèvies a la diversitat de les cultures, ja que les cultures sorgien d’una multiplicitat de barreges entre els homes que no es podien quantificar. Així doncs, la determinació de les diferències entre races es redueix a un fenomen d’adaptació i no a un fenomen genètic i hereditari determinat i localitzat. Quan parlem d’adaptacióes produeix l’existència d’uns pobles que difereixen d’altres pobles, fins i tot en el seu aspecte físic, i tot plegat desemboca en una diferència entre cultures però no entre races.
A partir d’aquí, Lévi-Strauss es pregunta com és produeix la coexistència entre diferents cultures. Parla que la diversitat de les cultures en si mateixa no suposa cap problema per a la seva coexistència, encara quecada cultura es reafirma com la única i veritable i ignora les altres i fins i tot les nega per poder existir amb els seus usos i costums, però això no suposa un perill per a la seva pròpia existència. Ara bé, quan la noció de la diversitat cultural es reconeguda per una o altra cultura i en aquest moment s’atribueix a una superioritat sobre l’altra i aquesta altra sucumbeix a la primerareconeixent-li aquesta superioritat, és quan es produeix la desigualtat entre cultures. Aquí és on naix l’etnocentrisme fruit d’una relació intercultural que explica que el contacte creï diferència i inviti a considerar, com diu Strauss, les “maneres de viure, creure i pensar dels altres”, com absurdes i, fins i tot, irracionals.
En el feed-back del debat s’ha parlat de la postura de Lévi-Strauss enversl’etnocentrisme, tenint en compte que alguns companys han inclòs arguments sobre aquesta postura en la seva aportació. L’Amadeu, per exemple, ha considerat la necessitat que propugna Strauss sobre l’existència d’un cert etnocentrisme per a la conservació de les diferències culturals. En aquest sentit, s’ha de valorar que Strauss assumeix que cal afirmar la pròpia cultura sense la necessitat dedestruir o d’oprimir les altres cultures. En aquest sentit, “ser com som” i reconèixer que “ells són com són”, equival a fer un reconeixement de la diversitat però, al mateix temps, no es té en compte les raons històriques que ha donat lloc a aquesta diversitat.
Per tant, per a Lévi-Strauss el veritable problema no resulta de la forma en què ha tingut lloc l’adaptació genètica de cada poble i delsseus resultats que han donat peu a la major o menor superioritat, sinó en com els altres pobles han estat capaços de reconèixer aquesta superioritat. Però l’autor, diu que aquesta superioritat és relativa perquè al llarg de la història tots els pobles han tingut les seva brillantor particular i, de fet, cada cultura ha elegit estar on està però no sense haver passat per contrapartides de pèrdues iguanys. Per tant, la pretensió de qualsevol cultura és la preservació del seu grup i això no fa que una cultura sigui millor que l’altra.
Però la història és molt complexa i la seva tendència és a apuntar els valors que s’expressen en la mateixa direcció. Així, Lévi-Strauss parla que es produeix una història acumulativa i dotada de significat per a totes aquelles cultures que es desenvolupen enun sentit anàleg a la nostra i, per contra, són estacionàries aquelles cultures que, no necessàriament perquè ho siguin, sinó perquè la seva línia de desenvolupament no significa res per a nosaltres, és a dir, que no es pot mesurar en els termes de referències que fer servir. Des d’aquesta perspectiva Strauss proposa, entre d’altres, l’exemple del jove i el vell, l’home mentre és jove té...