Diví juli

EL DIVÍ JULI- Introducció
L’antiguitat clàssica es presenta amb el món hel·lènic, els seus antecedents més remots s’han de buscar en les composicions líriques triomfals de caràcter laudatori, cantades en honor dels vencedors dels jocs atlètics. Aquestes composicions trobades tenen una semblança biogràfica amb les dades relatives al seu origen, família, trajectòria vital, etc. Posteriorment elssofistes del segle V van conrear igualment la biografia laudatòria com un exercici oratori que tenia com a tema el blasme dels personatges il·lustres. A traves d’aquests apareix la prosa del segle I aC en textos com l’Apologia de Sòcrates de Plató, l’Agislau, la Ciropèdia de Xnofont o a l’Evàgoras d’Isòcrates. En l’època hel·lenística fou testimoni de la peripatètica i l’alexandrina. La primerad’aquestes consistia en que el caràcter dels individus constituïa un reflex dels seus actes. A partir d’aquest destacaren aspectes més sensacionalistes, novel·lescos i escandalosos del personatge en qüestió per marcar indiferència vers els rumors, xafarderies, etc. Per tant devia ser un gènere més d’entreteniment que no pas de caràcter científic. D’altra banda en la mateixa època tenim la tascafilològica desenvolupada pels filòlegs de l’escola d’Alexandria, les característiques del gènere: estava totalment centrat en els homes de lletres; caràcter científic, crític, consideracions cronològiques. Un dels representants més destacats seria Crates de Malos.
La cultura romana té també una tradició biogràfica. Ja en època arcaica es troben les primeres manifestacions, en forma de breuscomposicions de caràcter funerari o relacionat amb el culte dels avantpassats. Suetoni n’oferí alguns d’ells; els elogia o epitafis en vers, nombrosíssims i bastament documentats arreu de tot el territori romà, entre altres destaca el paradigma en que celebra la memòria dels Escipions; les neniae, planys que entonaven les ploradores al voltant del mort. Tot seguit, enriquit per la tradició grega, en labiografia llatina pròpiament dita, donaven als models hel·lenístics dits anteriorment: la biografia literària, consagrada als homes de lletres; i una de més lliure que versa sobre la vida dels homes relacionats amb la política i l’exèrcit. Posteriorment Suetoni també escrigué De iuris illustribus, De Vita duodecim Caesarum ( La vida dels dotze Cèsars).
Vida de Suetoni

El seu nom complet és GaiSuetoni Tranquil. Se sap molt poc de la seva vida, la font principal d’informació per reconstruir la seva biografia va ser extreta de tres fonts diferents: les cartes de Plini el Jove, els escrits d'Aelio Spartiano en la Història Augusta i de Juan Lydo. D'acord amb aquestes fonts, se suposa que el seu nom era Caius Suetonious Tranquillus i que va néixer Hipona (l'antiga Hippo Regius i actualAnnaba, a Algèria), cap a l'any 77 o 69 dC, a principis del regnat de Vespasià, i que va morir cap el 140 dC.La seva família va pertànyer a l'ordre eqüestre (equites), i, encara que al pertànyer a aquest ordre el normal és que hagués fet carrera en política o en l'exèrcit, Suetoni no es va decidir a estudiar això. En canvi, en temps de Domicià (81-96 dC) va començar a dedicar-se a estudiar literatura,gramàtica i retòrica, arribant a exercir com a professor i com advocat (en el 97 dC). Es creu que va ser el seu amic i protector Plini el Jove qui li hauria recomanat a l'emperador Trajano, gràcies a la qual cosa va poder entrar a treballar en la burocràcia imperial, exercint, durant el seu regnat (98-117 dC), els càrrecs de superintendent de les biblioteques públiques i responsable dels arxius.
Ala mort de Plini, Suetonio va tenir un altre gran valedor, C. Septicius Clarus, vinculat a l'època més brillant de Suetoni. Aquest va aconseguir que l'emperador Adriano nomenés a Suetonio secretari ab epistulis (encarregat de la correspondència oficial del govern), lloc de gran categoria. Aquest lloc li va proporcionar accés als arxius imperials, a la correspondència de César i d'August i...