Economia I Societat (1898-1931)

UNITAT 5. ECONOMIA I SOCIETAT (1898-1931)
2. El camp i els seus problemes
Entre el 1898 i el 1931, Espanya va continuar sent un país agrícola. Així, gairebé el 80% de les exportacions eren de productes del camp.
Tanmateix, la situació del camp espanyol no va ser homogènia, ni tampoc d’estancament, malgrat la lentitud dels canvis.
2.2. L’estructura de la propietat
Les modalitats de lapropietat de la terra a Espanya al començament del segle XX eren els latifundi, el minifundi i la propietat mitjana. El latifundi predominava en grans zones de l’Andalusia occidental i també al sud de la regió de Lleó. El minifundi predominava a Galícia i en algunes zones del nord. A la resta de la Península eren habituals les finques d’extensió mitjana amb arrendaments a curt o llarg termini. Elsarrendaments a llarg termini eren més nombrosos a les zones de major productivitat agrícola, com ara la vall d’Ebre i les hortes del País Valencià i Múrcia.
Aquest sistema de propietat de la terra convertia el conjunt dels camperols espanyols en un grup socialment complex, segons si eren o no propietaris i segons les dimensions de les finques que posseïen. Entre els propietaris cal destacar lapoderosa oligarquia de terratinents i els que tenien finques d’extensions mitjanes. Aquest grup constituïa una de les bases del poder de l’Estat i tenia força representants a les Corts gràcies als partits dinàstics.
També dominava la xarxa caciquista, que controlava els vots de les extenses circumscripcions agrícoles.
Els camperols que no tenien propietats(la majoria), podien ser arrendataris,parcers o jornalers(grup majoritari de camperols a les zones latifundistes). El seu únic recurs de subsistència era llogar-se temporalment per a feines estacionals, ex: sega, collita de l’oliva...
Vivien en condicions miserables i van ser el focus principal de les revoltes contra els propietaris.
A Catalunya predominaven la propietat mitjana, l’emfiteusi i els contractes d’arrendament. Entre elscultivadors catalans de la vinya també era freqüent el contracte de rabassa morta.
2.3. Les tensions socials al camp
El clima d’agitació social va ser especialment tens i constant al camp andalús. Els factors d’aquesta hostilitat permanent van ser la concentració de la propietat de la terra en poques mans (latifundis), la presència a la mateixa zona d’un nombre elevadíssim de jornalers, i elsdubtes que generava entre els camperols el fet que els terratinents fossin legítimament propietaris de la terra i, simultàniament, la crítica a la seva gestió(mals conreus, despreocupació...).
Des del s. XIX, els camperols andalusos reivindicaven una reforma agrària que comportés un repartiment de la propietat de la terra. Les precàries condicions de vida dels jornalers, organitzats sindicalment, ila resistència obstinada dels propietaris a fer reformes, van constituir l’origen dels conflictes. Cal afegir la inexistència de recursos econòmics per ocupar l’excedent de població camperola, i l’oscil·lació dels preus dels productes del camp en el mercat i l’ensorrament ocasional.
La demanda de millores salarials es va fer sovint mitjançant formes revolucionàries: vagues, crema de pallers,marxes de la fam o barricades. L’única resposta de l’estat va ser la utilització de la Guardia Civil, la declaració de l’estat de guerra i la intervenció de l’exèrcit.
Els conflictes van ser força violents entre els anys 1917 i 1920.
A Catalunya, la tensió social al camp es va suscitar pel conflicte entre els rabassaires i els propietaris de les terres que cultivaven. La primera crisis va ser al1891, quan els ceps van morir a causa de la fil·loxera. Els propietaris van considerar que, mortes les rabasses, els havien de ser retornades les terres. Aquesta situació va provocar la reacció dels pagesos revoltats van declarar les vinyes “en vaga” a aquells propietaris que no volien negociar.
Fins al 1917, al camp català es va viure un període de relativa pau.
Però entre el 1917 i el 1922...