Llengua, Cultura I Societat

Llengua, cultura i societat

PAC 1-a



Fins a quin punt pot ser un prejudici afirmar que les llengües amb més parlants tenen més recursos expressius (lèxic, terminologia, expressions, etc.) que les llengües que tenen menys parlants?

Primer de tot, haig de dir reconèixer que mai m’havia parat a pensar sobre aquesta qüestió. Crec que d’una manera natural, sempre he donat persuposat que totes les llengües són iguals en termes de riquesa i recursos. Tot i ser conscient de l’existència de moltes famílies lingüístiques arreu del món, amb moltes i variades diferències entre elles, totes serveixen per un mateix fi, que no es altre que permetre l’intercanvi d’informació entre els éssers humans.

Al món existeixen al voltant de 7000 llengües, tot i que només una petita partacapara el 90% dels parlants del planeta. Assumir que els deus primers llenguatges per nombre d’usuaris tenen més recursos o són més avançades que la resta em sembla un gran error. Podem comparar alguns dels idiomes més antics que encara sobreviuen, com ara els khoisan del sud de l’Africa amb el mandarí o el castellà i ben cert que trobarem grans diferències. De fet, si pensem en els pobles khoisan obosquimans, que encara practiquen (de forma gairebé residual) un modus de vida basat en la caça i la recol·lecció podrien pensar que el seu llenguatge, probablement el més antic de la terra i caracteritzat pels anomenats “clics”, sons produïts per una doble oclusió, es un llenguatge primitiu i poc evolucionat, que amb prou feines pot servir per descriure la realitat del món contemporani. Aquestaseria, però, una visió simplista quan no directament discriminatòria. Les llengües khoisan, així com la de tots els pobles caçadors han desenvolupat llenguatges perfectament adaptats a les seves necessitats, així per exemple, ens pot sobtar que molts d’aquests idiomes, en lloc de distingir entre femení i masculí per referir-se als objectes i éssers del seu entorn, distingeixen en les seves parlessi aquests són animats o inanimats, incorporant també tot un seguit de formes gramaticals que els permeten de diferenciar els objectes a distància. Idiomes de tot el món, des de llengües indonèsies fins al apatxe i el navajo permeten distingir entre formes compactes i flexibles, llargues i curtes, esbombades i fins i tot espesses. Alhora, disposen d’un amplíssim vocabulari per referir-se a lesplantes i animals que els envolten i dels quals depenen per la seva supervivència. Així per exemple, els bosquimans del Kalahari tenen més de 260 paraules per identificar els animals amb els que conviuen. Podem seguir observant aquesta adequació dels diferents llenguatges a les necessitats de les cultures que els empren si ens fixem en els pobles que han donat el pas cap societats agrícoles iramaderes. Si en els pobles caçadors com ja hem vist, són els termes relacionats amb les formes i l’espai els que predominen, en les agricultores seran les formes relacionades amb els conceptes del temps i del clima, bàsics per controlar les collites. Al mateix temps, amb el nou estil de vida, els llenguatges incorporaren noves paraules per anomenar noves accions (p.e. llaurar) i nous estris, així comper nous conceptes ( a part dels ja esmentats relacionats amb el clima) que fins ara no existien o eren marginals, com ara la propietat, la guerra i les relacions de parentiu.

A resultes de tot això, penso que queda clar que una societat tecnològicament avançada no te per definició un llenguatge més ric que el que pugui tenir un poble de la amazonia peruana.

Les formes primordials delsnostres idiomes evolucionaven amb nosaltres mentre passaven de ser caçadors a ser pastors i pagesos, alhora que en el decurs dels segles entraven en contacte amb altres pobles, ja fora per migracions pròpies o d’altres. I així, mentre les nostres societats adoptaven noves formes de vida, nous models productius i nous avanços tecnològics, les llengües també ho feien, adaptant-se i evolucionant de...