El arbol del bien y del mal

Activitat de recensió sobre el llibre:
EL ÁRBOL DEL BIEN Y DEL MAL

El llibre que he triat per llegir des de l’assignatura Sistemes educatius i
contextos, ha estat “El árbol del bien y del mal” un llibre que relata la vida escolar d’un
nen, Pablo Campos, durant l’etapa franquista a Espanya. He escollit aquest llibre
perquè el fet que sigui una realitat de l’etapa franquista hem pot ajudara establir
diferencies entre l’educació tradicional i l’educació que actualment es porta a terme, i
així, adonar-me’n d’allò que no vull fer com a educadora. Alhora, a partir de lectura del
llibre puc veure com ha evolucionat l’educació i com encara continua avançant.
Com a mestre, concep l’educació com un acte puerocèntric on l’infant és l’eix
central. L’educació és una pràctica querealitzem les persones per tal d’adquirir una
experiència i uns sabers socials. Es dóna gràcies a les relacions que s’estableixen
entre l’educand, l’educador i els continguts, però cal tenir present que no sempre s’ha
tingut aquesta concepció sobre l’educació, sinó que al llarg del temps ha estat molt
diferent en funció de la societat. És per això que durant la història s’han anat practicant
unesmetodologies o unes altres, però no sempre han estat correctes. El llibre de “El
árbol del bien y del mal” exemplifica la pràctica d’una mala aplicació dels criteris
pedagògics de la pedagogia tradicional.
El llibre es situa dins d’un context franquista i, per tant, el model pedagògic
d’aquell moment era el tradicional. Al llarg de tot el llibre es fa evident la concepció de
l’educació com unacte magistrocèntric on el mestre és la màxima autoritat; ell és la
figura important i no es té en compte a l’alumne. Amb el pas del temps, aquesta
manera d’entendre l’educació ha canviat i ara l’educació progressiva dota
d’importància la figura de l’infant i aposta per pensar en els interessos i motivacions
que tenen els nens/es, ja que aquesta concepció és més avantatjosa pel fet que són
elsinfants els qui han d’aprendre, i què millor que els continguts que aprenguin
estiguin adequats als seus interessos.
M’ha sorprès el paper que desenvolupen els mestres en el llibre; un paper
caracteritzat per l’autoritat i la imposició. Don Juaquín, Don Juan, fray Eufemio..., els
educadors, són l’autoritat i pensen que els alumnes els han de tenir el màxim respecte
i no els han de contradir,per això el silenci dels infants es valora més que no pas la
seva forma d’expressió o participació. D’aquí que es concebi a l’alumne com un
subjecte sense drets i que no pot participar de manera activa. Els mestres hem de
fomentar el diàleg a les aules fent participar de manera activa als alumnes deixant-los
expressar-se amb llibertat. No m’ha agradat que, ja des del principi de la lectura, estingui una consideració de la infància tan negativa on es cregui que els nens han de

ser educats per ser homes, i és que, en tot moment, els mestres intenten fomentar una
actitud adulta en els infants tot i que aquests es trobin en l’etapa d’infantil.
La relació que s’estableix entre alumne i professor és jeràrquica i molt distant:
el mestre és el màxim exponent i és l’alumne qui està persota. Però aquesta relació
jeràrquica també es dóna entre els mateixos infants; com a exemple tenim la divisió
dels infants al pati, això ho fan de manera inconscient degut a la imitació dels seus
models, els professors. Els mestres no acompanyen els processos educatius dels
infants, sinó que imposen els aprenentatges i són els únics responsables de que
l’infant aprengui. Per tant, l’heteroeducació és molt present a la ideologia del llibre ja
que l’educació que reben els alumnes és inculcada pels mestres. Però, com a futurs
docents, hem de veure l’educació com una fusió entre heteroeducació i autoeducació
ja que això suposa avantatges com enriquir-se dels coneixements i les interaccions
que fem amb els altres. Actualment, l’ heteroeducació no només és l’enriquiment que
esdevé...