el cafè de la marina

El Cafè de la Marina (1933) constitueix una fita en la producció dramàtica de Sagarra: un títol
ben representatiu del "poema dramàtic", el gènere característic de l'escriptor barceloní, alhora
que un dels seus grans èxits de taquilla. S'hi recreen el món i l'ambient mariners, condensats
entre les quatre parets d'una taverna de pescadors, en un poble costaner, vora el cap de
Creus: unmicrocosmos on convergeixen vides pobres, monòtones, escarrassades. Vet aquí
l'escenari que emmarca una trama amorosa clàssica: el pare interessat que acorda lliurar la
filla a un pretendent ric però repulsiu, contra la voluntat d'ella i les esperances d'un aspirant
jove, preferit pel cor de la noia. Hi ha, doncs, un triangle sentimental, rivalitat eròtica, passió
latent.
A més d'una galeria depersonatges secundaris i d'un llenguatge popular viu que, a parer
unànime de la crítica, suposen dos mèrits importants, destacables entre altres encerts, d'un
clàssic de la dramatúrgia catalana. Estudi preliminar, propostes de treball, comentaris de text i
material complementari a cura d'Enric Martín, professor de l'Institut Jaume Callís de Vic i de la
Universitat de Vic.

Josep M. de SagarraEl Cafè de la Marina
Materials complementaris
a cura d'Enric Martin Tubau
ePUB v1.0
Calamanga 23.07.13

Títol original: El Cafè de la Marina
Autor: Josep M. de Sagarra
Any de 1a. publicació en idioma original: 1933
Materials complementaris: Enric Martin Tubau
Editor digital: Calamanga (v1.0)
ePUBCat base r1.2
www.epubcat.net

ESTUDI PRELIMINAR

EL CAFÈ DE LA MARINA DINS DELTEATRE DE SAGARRA

La paradoxa del comediant
Explica la llegenda literària que un bon dia van coincidir Eugeni d'Ors, l'intel·lectual teoritzador
del noucentisme, i Cebrià de Montoliu, assagista i traductor. Ors, de tarannà propens a l'elitisme,
havia vestit el cognom amb una preposició falsa al davant; Montoliu, d'ideari més social i
progressista, s'havia esborrat la preposició heretada del'arbre genealògic: es feia dir sense. Amb tota
solemnitat, l'autor del Glosari va preguntar a Montoliu: «Com és que vós, tenint el “de” per família,
us el traieu?». Esmentant el cèlebre pseudònim del seu interlocutor, Montoliu va respondre-li: «Home,
Xènius, me l'he tret perquè te'l puguis posar tu». A l'autor d' El Cafè de la Marina, Josep Maria de
Sagarra, no n'hi calia cap d'inventada,perquè ja li venia de llinatge, com a Montoliu. Tampoc no
corria a dissimular-la, perquè l'ascendència nobiliària que traspua ja li agradava, igual que a Ors.
Membre, per la branca paterna, d'una nissaga de propietaris rurals vinguda a menys, que, amb les
vaques magres, s'instal·la a ciutat, Sagarra va criar fama de cavaller cultivat en el refinament, dandi,
sibarita, noctàmbul i una mica au dessusde la mêlée. Aquest senyor de casal gran, teòric representant
d'una frivolitat cosmopolita al marge de les masses, va convertir-se en un mite popular: el successor
natural, quant a la penetració de la seva escriptura en un ampli espectre social, d'anteriors figures
nacionals com Verdaguer, Guimerà o Maragall. Ho certifica el funeral multitudinari tributat a l'autor,
el cinquantè aniversari dela mort del qual es va commemorar el 27 de setembre de 2011. Un altre
escriptor reconegut per molts, Josep Maria Espinàs, va assistir-hi:
A l'enterrament hi vam anar centenars de persones. Com que la casa de Sagarra era a quatre
passes de l'església de la Bonanova, no hi havia pràcticament espai per organitzar un seguici amb
tanta gent. Aleshores es va decidir que el cotxe funerari donés unavolta a tota la plaça. Al darrere
hi anava la Guàrdia Municipal de gala i a continuació la ciutadania que volia acompanyar-lo. Feia
pensar en aquells atletes que, després d'arribar guanyadors a la meta, fan una volta més a l'estadi
perquè tothom pogués homenatjar-los. La gent convertí la plaça en l'últim escenari que Sagarra
podia presidir. [Josep Maria Espinàs. Relacions particulars....