El catalanisme en el llenguatge, Joan Maragall


Comentari sobre el discurs El catalanisme en el llenguatge, de Joan Maragall.
Joan Maragall (1860-1911) va ser escriptor i poeta, però també se’l coneix per la seva obra com a traductor, malgrat que no ho fos d’ofici. Va ser un abanderat de la paraula viva i un fort defensor de la literatura catalana i de la llengua catalana en si mateixa, com es pot observar en el fragment del discurs quetractarem.
La situació de diglòssia que es vivia a Catalunya l’any 1893 des de feia segles es pot considerar el tema principal d’aquest discurs. Aquella situació s’havia vist provocada per una sèrie de fets històrics, la suma dels quals havia provocat la decadència de la llengua catalana i la substitució lingüística del català pel castellà. Aquesta substitució no només es va anar implantant degutals fets històrics, sinó també per l’actitud que prenien tant les persones cultes com les que pertanyien a la burgesia i a l’aristocràcia. L’esplendor de la literatura castellana durant el segle XVI va provocar que molts escriptors s’enlluernessin i decidissin escriure en castellà abans que en català, i la derrota a la Guerra dels Segadors (1640-1659) va causar la prohibició del català a lesregions pirinenques. Aquests van ser dos punts clau per la relegació de la llengua catalana a l’oralitat. A més a més, la Guerra de successió i la implantació dels Decrets de Nova Planta (signats entre el 1707 i el 1716) van ser un cop molt fort per l’escriptura en català, ja que en van prohibir la parla, l’ús en qualsevol àmbit i la seva ensenyança a l’escola. També hi va influir la lluita per lesidees polítiques de la Revolució francesa i el sistema parlamentari espanyol centralitzat a la capital, sumant-hi l’esclat de la civilització industrial que comportava que la comunicació d’idees i fets fos molt més ràpida. Aquest seguit d’esdeveniments, juntament amb molts d’altres, va comportar que la llengua catalana arribés a aquell punt: el català havia patit un cop rere l’altre i, malgrat quehavia sobreviscut, n’havia sortit molt malparat. Per tant, mitjançant la contextualització històrica es pot veure perquè Joan Maragall pensava de la manera que ho feia i per quina raó volia aconseguir la renaixença de la llengua.
Ara bé, i centrant-nos ja en el discurs sobre el catalanisme, Maragall considerava contra naturalesa el fet que la idea general fos que el català fos la llengua viva que esfeia servir pels fets corrents i el castellà per expressar les idees generals i com a llengua vehicular per la literatura. Això ho creia perquè la divisió entre idees generals i poesia, i idees pràctiques i concretes no tenia cap sentit, la poesia és “la vaporització i el resplendor” de les idees pràctiques. Aquesta diglòssia provocava que els literaris catalans es decantessin per escriure enllengua castellana, per tant, el fet d’escriure el que es sent en una llengua que no és pròpia creava una obra en la qual “la vibració del sentiment s’extingia, la idea es refredava i el verb naixia apagat, mort”. D’entre els escriptors catalans que escrivien en castellà, Maragall creu que regnava el castissisme, és a dir, el fet de familiaritzar-se amb la llengua i literatura castellanes fins elpunt que a l’hora de crear literatura aquesta agafés la tònica castellana. El doctor Pi i Molist és un dels exemples més clars de castissisme. Va ésser metge i escriptor cervantista i va publicar diverses obres a L’Avenç. Segons Maragall, Pi i Molist no considerava la seva escriptura en castellà una cosa pròpia, sinó una cosa exquisida. No és que no escrigués el que sentia o tal com ho sentia, sinóque ho expressava tal com ell creia que ho hagués dit Cervantes. Per Maragall, no és un fet a criticar, sinó simplement l’escolliment de la corrent literària més general. No obstant, hi havia altres escriptors que es decantaven per altres opcions. Una d’elles era l’escriure en castellà “però fent-lo respondre als caràcters del pensament i de l’expressió dels nostres”. Aquesta opció es podria...