"L'aufàbrega" joan maragall

Comentari de text: L’aufabrega
Introducció
Aquest poema cal situar-lo en l’obra Visions & Cants, dins de l’apartat de l’Intermezzo. Va ser escrita per Joan Maragall l’any 1900, que és un moment d’optimisme catalanista que coincideix amb un moment de profunda crisi política espanyola. La guerra de 1898 s’ha acabat amb la pèrdua de les darreres colònies americanes i asiàtiques, i el paístambé ha patit una derrota moral. Mentrestant, a Catalunya, els catalanistes s’estan organitzant, i això els durà al triomf electoral de 1901 a les eleccions de les Corts. Maragall és un capdavanter del moviment modernista, que s’està proposant l’aproximació de la cultura catalana a Europa i als darrers corrents estètics imperants. Maragall se situa en un context postromàntic, però de fet planteja unalectura del romanticisme alternativa a la que havien proposat les generacions anteriors: els autors alemanys (Goethe, Novalis…) són preferits als francesos (Hugo…). Això li permet fer propostes estètiques innovadores, tant pel que fa a la versificació (irregularitat mètrica, desaparició de la rima…) com als arguments (el·lipsis, al·lusions…).

Anàlisi del contingut

Tracta de la nit de SantJoan, del cel il·luminat ple de colors, olors suaus i candoroses per les alfàbregues. La seva olor ajuda a una donzella per enamorar al nuvi i al mati s'escapen els aromes i s'oblida la nit.
Quant a l’estructura interna, el poema es divideix en 6 estrofes. En la primera estrofa (versos 1-6) també comença l’exaltació dels sentits físics del cos. En l’aire s’entrecreuen el perfum de la planta i lesllums de les fogueres i els focs artificials de la revetlla de Sant Joan per poder desplaçar tots el significats possibles cap al text del poema. El valor sensual i vital de la planta s’uneix al regenerador de les fogueres.
En la segona estrofa (versos 7-16), el poeta explicita l’ambient general, tant físic com emotiu. Hi regna l’alegria i l’excitació. A l’entorn trobem tot d’elements: els núvols,el cel, les estrelles, les fonts, els colors, els sorolls diferents. Tot el món des del cel a la terra. Està afectat per l’olor de l’alfàbrega, amb tota la seva càrrega simbòlica de significats diversos.
En la tercera estrofa (versos 17-20), entren en escena les dones enamorades que volen assegurar-se un xicot o un promès en el futur, i que sacsegen l’alfàbrega perquè faci més olor. En la quartael poeta ens explica que la planta és “un encenser violent” que no fa altra cosa que exagerar els seus efectes. L’alfàbrega és violenta perquè l’olor és penetrant, i també perquè la regeneració de la natura i del desig humà és una qüestió molt poderosa.
En la penúltima estrofa (versos 21-28), Maragall torna a insistir en l’olor de la planta i, al mateix temps, ens indica que aquesta olor i elsseus efectes i significats recorren tota la riba del sud del Mediterrani. En la darrera estrofa (versos 29-32) torna el dia, i el domini solitari i indiscutible de l’olor de l’alfàbrega haurà d’ocupar el seu lloc dins el gran concert d’olors del món diürn.

Anàlisi dels aspectes formals
El poema està dividit en 6 estrofes i tot el poema està escrit en heptasíl·labs per donar agilitat i frescoral text, i també per recordar el pòsit de cultura popular d’on han sorgit els dos motius de l’alfàbrega i la nit de Sant Joan. La rima és força variada, sobretot en les primeres quatre estrofes, per donar més dinamisme al poema. A partir de l’estrofa 5 i 6 es normalitza i és consonant i encadenada, amb alternança entre masculins i femenins. Maragall acaba el seu poema destacant els elements dedualitat: home i dona, nit i dia, cel i terra, present i futur...
Els camps semàntics que podem trobar són: el camp semàntic dels sentits, el camp semàntic de la meteorologia, el camp semàntic de les plantes...
Quant a figures retòriques podem trobar al·lusions referides a l’alfàbrega (mata olorosa), personificació quan descriu l’alfàbrega com un encenser violent o en la primera estrofa diu que...