El Concepte De Modernitat
Páginas: 7 (1717 palabras)
Publicado: 4 de octubre de 2012
EL CONCEPTE DE MODERNITAT
La ciència és coneixement. La ciència antiga estava integrada en el món de la filosofia i aquesta més tard ,en la teologia. La ciència moderna és en realitat una especialització, una matisació alhora que una escissió del saber. La societat occidental no ha fet altra cosa que estendre una xarxa de complexitat en el seu saber. Ha arribat als nostres dies amb unagran multiplicitat de matèries. Curiosament el saber Oriental sempre ha tendit a la simplicitat. I es que la concepció del món depèn del mirall amb qui els Homes es pregunten per la seva realitat.
Cada època i cada societat, però, s’ha apropat al coneixement de maneres diferents. I encara que les preguntes normalment han estat similars, els mètodes i les premisses són ben diferents. També ,hem detenir en compte, la distorsió que ocasionen els interessos politics i de poder. Els prejudicis, la por, la necessitat de control, han estat els condicionants que han determinat els procediments i el mateix concepte d’allò que anomenem CIÈNCIA.
Per tant el que hem de veure és com era el mirall del món antic enfront del modern i què es veia al seu través segons un i l’altre. D’altra part, valorarsi ha hagut maduresa o simplement canvi.
La cosmovisió dels clàssics donà pas al naixement de la Filosofia. Pels grecs la Ciència era Episteme ( el saber). Hi ha la idea que la realitat es pot conèixer però cal fer abstracció. Es tracta de captar l’ Absolut, allò que no canvia. Es veu el món com una realitat que no es pot entendre només amb els sentits. La veritat està en l’essència de lescoses. La ciència consisteix en treballar amb l’enteniment. El filòsof és la figura que s’ocupa d’entendre. Es desenvolupa la dialèctica, els mètodes són eines encaminades a fer pensar i no pas a experimentar. No obstant, els primers filòsofs van sembrar la llavor del pensament modern i van intuir un ordre racional al cosmos (matemàtiques, geometria). Més tard la modernitat reprendria d’una bandala seva confiança en Home i la seva voluntat, i d’altra banda l’observació acurada de la Naturalesa. Cal dir que molts conceptes matemàtics que van assolir els antics continuen a la base de la ciència actual més pura.
Al naturalisme grec el va succeir el supernaturalisme cristià. Desprès de la caiguda de l’ Imperi Romà l’espai cultural i polític es va desfragmentar i el món esdevé insegur isense control. El cristianisme es adoptat pels dirigents del moment i portarà el nou mirall que tot ho reflexa. La etapa medieval introdueix la fe cristiana en el concepte de ciència i del saber. La nova concepció del món no només contempla la realitat física, també la realitat espiritual que és la que s’ha de conèixer. Quan més a prop estigui la Humanitat del conèixer Déu més a prop estarà de lasalvació de la seva ànima. La veritat ja no és en aquest món. La Naturalesa és una imperfecció i ens allunya de la autentica realitat. Al llarg de molts segles els savis enfoquen el mirall cap al seu interior. Les bases del nou pensament són establertes per San Agustí qui agafa el platonisme per instaurar el monoteisme i la “Ciutat de Déu”. Tot aquest període es basa en la unitat entre fe i raó.Els pensadors medievals desenvolupen un diàleg per justificar l’ordre cristià. És un ordre rígid i la veritat que cal justificar ja és coneix perquè és una veritat revelada. Els arguments estan supeditats a les Escriptures. A mida que els segles avancen la tensió va creixent i les contradiccions i l’esgotament que acumula la supeditació del saber lliure a la teologia trencaran el mirall medievalper donar pas a la modernitat.
La irrupció dels postulats aristotèlics i l’escolàstica ( St. Tomàs de Aquino, Avicena, Averroes) seran detonants en aquest sentit.
És curiós com és de la mà de la saviesa Oriental ( musulmans) que ens arriba la clau que obrirà les portes de la nova ciència secular tant pròpia de l’ Occident modern. Cal observar, a més, que els canvis en el pensament tornen a...
La ciència és coneixement. La ciència antiga estava integrada en el món de la filosofia i aquesta més tard ,en la teologia. La ciència moderna és en realitat una especialització, una matisació alhora que una escissió del saber. La societat occidental no ha fet altra cosa que estendre una xarxa de complexitat en el seu saber. Ha arribat als nostres dies amb unagran multiplicitat de matèries. Curiosament el saber Oriental sempre ha tendit a la simplicitat. I es que la concepció del món depèn del mirall amb qui els Homes es pregunten per la seva realitat.
Cada època i cada societat, però, s’ha apropat al coneixement de maneres diferents. I encara que les preguntes normalment han estat similars, els mètodes i les premisses són ben diferents. També ,hem detenir en compte, la distorsió que ocasionen els interessos politics i de poder. Els prejudicis, la por, la necessitat de control, han estat els condicionants que han determinat els procediments i el mateix concepte d’allò que anomenem CIÈNCIA.
Per tant el que hem de veure és com era el mirall del món antic enfront del modern i què es veia al seu través segons un i l’altre. D’altra part, valorarsi ha hagut maduresa o simplement canvi.
La cosmovisió dels clàssics donà pas al naixement de la Filosofia. Pels grecs la Ciència era Episteme ( el saber). Hi ha la idea que la realitat es pot conèixer però cal fer abstracció. Es tracta de captar l’ Absolut, allò que no canvia. Es veu el món com una realitat que no es pot entendre només amb els sentits. La veritat està en l’essència de lescoses. La ciència consisteix en treballar amb l’enteniment. El filòsof és la figura que s’ocupa d’entendre. Es desenvolupa la dialèctica, els mètodes són eines encaminades a fer pensar i no pas a experimentar. No obstant, els primers filòsofs van sembrar la llavor del pensament modern i van intuir un ordre racional al cosmos (matemàtiques, geometria). Més tard la modernitat reprendria d’una bandala seva confiança en Home i la seva voluntat, i d’altra banda l’observació acurada de la Naturalesa. Cal dir que molts conceptes matemàtics que van assolir els antics continuen a la base de la ciència actual més pura.
Al naturalisme grec el va succeir el supernaturalisme cristià. Desprès de la caiguda de l’ Imperi Romà l’espai cultural i polític es va desfragmentar i el món esdevé insegur isense control. El cristianisme es adoptat pels dirigents del moment i portarà el nou mirall que tot ho reflexa. La etapa medieval introdueix la fe cristiana en el concepte de ciència i del saber. La nova concepció del món no només contempla la realitat física, també la realitat espiritual que és la que s’ha de conèixer. Quan més a prop estigui la Humanitat del conèixer Déu més a prop estarà de lasalvació de la seva ànima. La veritat ja no és en aquest món. La Naturalesa és una imperfecció i ens allunya de la autentica realitat. Al llarg de molts segles els savis enfoquen el mirall cap al seu interior. Les bases del nou pensament són establertes per San Agustí qui agafa el platonisme per instaurar el monoteisme i la “Ciutat de Déu”. Tot aquest període es basa en la unitat entre fe i raó.Els pensadors medievals desenvolupen un diàleg per justificar l’ordre cristià. És un ordre rígid i la veritat que cal justificar ja és coneix perquè és una veritat revelada. Els arguments estan supeditats a les Escriptures. A mida que els segles avancen la tensió va creixent i les contradiccions i l’esgotament que acumula la supeditació del saber lliure a la teologia trencaran el mirall medievalper donar pas a la modernitat.
La irrupció dels postulats aristotèlics i l’escolàstica ( St. Tomàs de Aquino, Avicena, Averroes) seran detonants en aquest sentit.
És curiós com és de la mà de la saviesa Oriental ( musulmans) que ens arriba la clau que obrirà les portes de la nova ciència secular tant pròpia de l’ Occident modern. Cal observar, a més, que els canvis en el pensament tornen a...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.