El meu germa pol

Solo disponible en BuenasTareas
  • Páginas : 152 (37832 palabras )
  • Descarga(s) : 0
  • Publicado : 22 de febrero de 2012
Leer documento completo
Vista previa del texto
Isabel–Clara Simó





El meu germà Pol





«Pol té vint–i–nou anys i té la síndrome de Down. És com una criatura petita però amb un cossot enorme. La mama se’n queixa sovint i diu que tothom diu que són tan dolços, els de la síndrome de Down, però que a ella li ha tocat l.excepció, i aleshores sospira. I no és que no sigui dolç, però també és impertinent i té enrabiades i éstossut. I és molt, molt pesat. Perquè tothom, tingui la intel·ligència que tingui, té virtuts i defectes.»

El meu germà Pol, XIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, ens transporta a un món de sensacions contradictòries on es barregen amb força l’amor, el desamor, l’amistat, la confiança, la traïció, la por, l’autoestima i les ganes de viure en llibertat per damunt de les convencionssocials. Qui sap si el nostre protagonista, en Pol, fill d’un militar i amb una germana adolescent que li fa de mare tot i tenir la mare a casa, se’n sortirà amb èxit.





Isabel–Clara Simó (Alcoi, 1943), doctora en filologia romànica, ha exercit l’ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i el periodisme (va dirigir el setmanari Canigó). Al llarg d’una carrera literària intensai sòlida, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com: És quan miro que hi veig clar, Premi Victor Català 1978; Ídols, Premi de la Crítica del País Valencià 1986; Històries perverses, Premi Crítica Serra d’Or 1993 o La salvatge, Premi Sant Jordi 1993. En Edicions Bromera ha publicat també el seu clàssic Júlia; La innocent, Premi València de Literatura 1995; Dones; Raquel; Joel; Doradiu que no i l’obra de teatre Còmplices. El meu germà Pol ha estat distingida amb el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2007.



Aquesta obra obtingué el XIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, patrocinat per l’Ajuntament d’Alzira.

El jurat estava constituït per Consuelo Berenguer, Esperança Camps, Verònica Cantó, Josep Gregori i Ricard Ruiz.



I



Quan el vaigveure entrar a la meva habitació, sense haver picat a la porta, com li havia ensenyat mil vegades, i l’havia amenaçat, i si no li havia pegat és perquè ell té més força que jo, doncs quan el vaig veure entrar, amb els ulls ametllats oberts de por, no em vaig poder enfadar. N’hi passava una de grossa. Va, Pol,. digues què has fet. Ja saps que jo t’ajudaré. Pobret. (Està prohibit dir–li pobret, peròen aquell moment en què jo em treia de les orelles l’iPod i li mirava l’angoixa als seus ulls de xinet, vaig pensar, veges tu pobret; jo t’ajudaré, Pol, no pateixis.)

—Què has fet?

Volia dir–li–ho amb dolçor, però em va eixir com una espolsada.

—Mertè.

Només va dir «Mertè». I es va quedar callat. Ho sap dir, Mercè, i fins i tot Merxe, que odio a mort, i que éscom em diuen els oncles d’Albaida. Però ell sovint em diu «Mertè». Suposo que la primera vegada que ho va dir va fer riure tothom i ell devia riure amb aquells ruflets que fa, com quan imites els brams de l’ase, i es devia quedar encantat d’ell mateix. És difícil tenir èxit quan et fas gran, eh, Pol? De petit, tot són festes. Però passa. Passa en un buf.

—Va. Què has fet?

Silenci.—Si no m’ho dius, no et podré ajudar, Pol. A mi m’ho pots dir tot (com pots ser tan malvada, Mercè? Com pots enganyar–lo així? «A mi m’ho pots dir tot»? Ja saps que l’has traït sovint. Que tu sola no pots aguantar sempre les seves terroritzades confessions).

—Mertè.

I aleshores va alçar la mà. Jesús. Tenia la mà coberta d’un líquid enganxifós i espès que li baixava pelcanyell. Només tinc dotze anys, animal, salvatge, burro, què m’estàs ensenyant?

—Només volia saber de què estava fet.

—Però de què parles?

Jesús. Crec que això no és semen. És verdós, i el semen és blanc. No vull fer–me gran tan de pressa, punyeta! Vull tenir l’edat que tinc. I que els meus problemes siguin justificar una campana, copiar una miqueta sense aixecar...
tracking img