El paisatge. una creació cultural

El paisatge: una creació cultural. «El Paisatge, o més aviat paisatges, són adquisicions culturals» Alain Roger La creació del paisatge El paisatge és una creació cultural que respon a una identificació amb el medi. Aquesta ha anat variant al llarg del temps, fet que ha provocat canvis tant a nivell conceptual com físic. En el primer dels casos, la consideració sobre què és i què no és paisatgeha anat variant. Cada cultura, cada època, cada indret ha establert una relació i ha donat un sentit diferent a allò que s’interpreta com a paisatge. En aquest sentit, cal fer una diferència clara entre la concepció oriental i occidental, confrontant la visió i l’evolució del terme a la Xina i a Europa. També és important aclarir que existeixen dos possibles enfocaments del terme. Un d’ells és elque prenen les Ciències Naturals, que universalitza la noció per tal de crear una entitat física objectiva i que no permet ésser aplicat amb una segona concepció, aquella que hi veu una relació determinada que l’home estableix amb la extensió terrestre. La primera és una noció ecològica i física, la segona, des de l’Estètica, és simbòlica i fenomenològica. Pel que fa als canvis físics, és importanttenir ben present a l’home com a creador de paisatges. No només pel fet de fer que l’atenció recaigui sobre un indret i no un altre a partir de dotar-lo d’un sentit cultural, simbòlic, identitari… sinó també per la seva capacitat per a fer-ne de nous (com es pot veure a partir del treball dels artistes del Land Art), i de modelar-ne la fesomia i l’aspecte, fins al punt de fer-lo perdre totes lescaracterístiques que varen fer que l’indret fos considerat un paisatge. Així doncs, ha de quedar molt clar, que els paisatges no existeixen per ells mateixos sinó que són una creació de l’home1. El naixament del paisatge a Xina El terme xinès que s’empra per a expressar la noció de paisatge és el de ‘shanshui’. La paraula està conformada per dos sinogrames ‘muntanya’ [shan] i ‘riu’ [shui]2. Arabé,
1

L.CARBÓ, Enrique, 1996, pàg. 26: «Así pues, la institución paisajística está culturalmente determinada, hasta tal punto que existen espacios naturales que rara vez han sido considerados como objetos de provocar goce estético.» 2 BERQUE, Agustín, 1996, pàg. 18.

determinar quan va emprar-se el mot per primera vegada en llengua xinesa és una tasca difícil ja que aquesta es caracteritza perla juxtaposició de termes ja existents per a produirne de nous o noves nocions. El moment que el binomi muntanya/riu va fer el salt semàntic que va dotar-lo d’una nova accepció acostuma a situar-se a l’època de les Sis Dinasties (220-589 d.C.). Després de la caiguda de la Dinastia Han (220 d.C.) va esdevenir-se una època convulsa i agitada, caracteritzada per una commoció socio-políticaacompanyada de grans canvis en les mentalitats i en els comportaments. Un de molt significatiu és l’adopció de la filosofia taoísta per a poder encarar els nous temps, en detriment del confuccionisme que s’havia practicat fins el moment. Dins d’aquesta nova manera d’entendre el món, va començar a practicar-se el costum de retirar-se de les ciutats, centres de poder caiguts en desgràcia, i marxar a lamuntanya, especialment entre les classes nobles i funcionarials. Els poetes primer, i els artistes després, van ésser els descubridors del paisatge i a través de les seves obres van difondre la seva sensibilitat entre les classes més cultivades. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta tornada i exaltació de la natura ha d’ésser entesa sempre com una relació entre una visió taoísta (moral) ipaisatgística (estètica). És important entendre que a la Xina, des d’aleshores, no s’ha deixat d’aprofundir en la idea que el paisatge no està en la forma exterior i objectiva de les coses, sinó en la relació que uneix la natura a l’ànima de l’home. D’aquí que els poetes del segle VI d.C. parlessin del ‘qingshang’ (el gaudi del sentiment mateix de paisatge)3. El naixement del paisatge a Europa. Abans...