El realisme en la literatura catalana
Páginas: 6 (1468 palabras)
Publicado: 18 de mayo de 2011
En realisme en la literatura catalana.
Ferran Beneyto.
Realisme. La nova realitat de la industrialització a Catalunya i l’ascensió de la burgesia passen a ser matèria literària a finals del segle xix, quan la narrativa catalana emergeix progressivament i aconsegueix el reconeixement del públic lector després de segles de ruptura amb la tradició narrativa de l’edat mitjana. Aquesta narrativasensible als corrents estètics europeus de l’època, el realisme i el naturalisme, tindrà en Narcís Oller la seva figura més emblemàtica.
El realisme sorgit a França a mitjan segle xix com a reacció a l’idealisme romàntic amb la voluntat de vincular l’art i la realitat, i que s’estén per tota Europa al llarg del segle, no es manifesta en la literatura catalana fins la dècada dels 80 i 90. Elsprecursors d’aquest moviment a França, Balzac i Stendhal, en sintonia amb els principis de la revolució burgesa de 1830, posen les bases de l’art entès com a reproducció fidel de la vida quotidiana de la societat contemporània. I la novel·la esdevé el gènere predilecte perquè és el que millor s’adequa a l’objectiu de copsar i analitzar amb la raó (deixant de banda els sentiments i les emocions)aquesta societat contemporània que esdevé el mirall de la visió burgesa del món. Així, la novel·la realista se centra la realitat social, política i econòmica de l’eclosió de la revolució industrial i de la puixança de la burgesia. I vol fer-ho adoptant una tècnica narrativa que busca l’objectivitat i l’exactitud, malgrat que a la pràctica no sempre s’aconsegueixi aquest objectiu. L’afany per ladocumentació i la descripció rigorosa dels ambients i l’anàlisi psicològica dels personatges cristal·litza en la construcció d’un llenguatge flexible i adaptable a aquesta diversitat.
La diversitat de condicions socials, econòmiques i culturals de cada país fan que el realisme presenti unes característiques pròpies a cada territori. Els francesos Balzac, Stendhal i Flaubert, l’anglès Dickens, elsrussos Dostoievski i Tolstoi, i els espanyols Pérez Galdós, Valera, Pereda i Pardo Bazán, són els autors més destacats del panorama europeu. En el cas de Catalunya, a causa dels condicionants de la realitat cultural autòctona, la repercussió d’aquest moviment és més intensa en la difusió de la narrativa realista europea (en un context de consolidació progressiva del mercat lector), que no pel quefa a la de creació de novel·la realista entesa com a projecte global. En efecte, sense una tradició continuada de creació narrativa en català (que queda interrompuda després de l’edat mitjana), amb una llengua que no s’ensenya a l’escola i sense una normativa lingüística (que no arriba fins entrat el segle xx amb l’obra de Pompeu Fabra), la novel·la a Catalunya arrenca amb no pocs problemes perresoldre en el seu camí cap a la normalitat.
Amb l’objectiu prioritari de crear una llengua apta per a la novel·la moderna, la trajectòria inicial de la novel·la catalana explora les fórmules literàries de la novel·la romàntica, el fulletó i el costumisme. Però aquesta fràgil tradició inicial iniciada amb L’orfeneta de Menargues (1862) d’Antoni de Bofarull, que rep posteriorment l’aportació denovel·listes singulars com Martí Genís i Aguilar (l’autor de Julita, que incorpora per primera vegada la realitat concreta com a matèria novel·lable), o Gaietà Vidal i Valenciano, no és prou sòlida per assimilar el pas a la novel·la realista. Les limitacions de la novel·la realista catalana, que no assumeix plenament els principis del realisme europeu, caracteritzen un panorama literari mancat d’unaautèntica tradició narrativa realista. L’excepció notable és l’activitat d’un nucli reduït d’autors, format pel novel·lista Narcís Oller i els crítics Josep Yxart i Joan Sardà, i encara amb interferències amb el naturalisme, que a Catalunya no s’arriba a considerar mai com un corrent diferenciat del realisme.
Són fonamentalment els crítics Yxart i Sardà els introductors del naturalisme a...
Ferran Beneyto.
Realisme. La nova realitat de la industrialització a Catalunya i l’ascensió de la burgesia passen a ser matèria literària a finals del segle xix, quan la narrativa catalana emergeix progressivament i aconsegueix el reconeixement del públic lector després de segles de ruptura amb la tradició narrativa de l’edat mitjana. Aquesta narrativasensible als corrents estètics europeus de l’època, el realisme i el naturalisme, tindrà en Narcís Oller la seva figura més emblemàtica.
El realisme sorgit a França a mitjan segle xix com a reacció a l’idealisme romàntic amb la voluntat de vincular l’art i la realitat, i que s’estén per tota Europa al llarg del segle, no es manifesta en la literatura catalana fins la dècada dels 80 i 90. Elsprecursors d’aquest moviment a França, Balzac i Stendhal, en sintonia amb els principis de la revolució burgesa de 1830, posen les bases de l’art entès com a reproducció fidel de la vida quotidiana de la societat contemporània. I la novel·la esdevé el gènere predilecte perquè és el que millor s’adequa a l’objectiu de copsar i analitzar amb la raó (deixant de banda els sentiments i les emocions)aquesta societat contemporània que esdevé el mirall de la visió burgesa del món. Així, la novel·la realista se centra la realitat social, política i econòmica de l’eclosió de la revolució industrial i de la puixança de la burgesia. I vol fer-ho adoptant una tècnica narrativa que busca l’objectivitat i l’exactitud, malgrat que a la pràctica no sempre s’aconsegueixi aquest objectiu. L’afany per ladocumentació i la descripció rigorosa dels ambients i l’anàlisi psicològica dels personatges cristal·litza en la construcció d’un llenguatge flexible i adaptable a aquesta diversitat.
La diversitat de condicions socials, econòmiques i culturals de cada país fan que el realisme presenti unes característiques pròpies a cada territori. Els francesos Balzac, Stendhal i Flaubert, l’anglès Dickens, elsrussos Dostoievski i Tolstoi, i els espanyols Pérez Galdós, Valera, Pereda i Pardo Bazán, són els autors més destacats del panorama europeu. En el cas de Catalunya, a causa dels condicionants de la realitat cultural autòctona, la repercussió d’aquest moviment és més intensa en la difusió de la narrativa realista europea (en un context de consolidació progressiva del mercat lector), que no pel quefa a la de creació de novel·la realista entesa com a projecte global. En efecte, sense una tradició continuada de creació narrativa en català (que queda interrompuda després de l’edat mitjana), amb una llengua que no s’ensenya a l’escola i sense una normativa lingüística (que no arriba fins entrat el segle xx amb l’obra de Pompeu Fabra), la novel·la a Catalunya arrenca amb no pocs problemes perresoldre en el seu camí cap a la normalitat.
Amb l’objectiu prioritari de crear una llengua apta per a la novel·la moderna, la trajectòria inicial de la novel·la catalana explora les fórmules literàries de la novel·la romàntica, el fulletó i el costumisme. Però aquesta fràgil tradició inicial iniciada amb L’orfeneta de Menargues (1862) d’Antoni de Bofarull, que rep posteriorment l’aportació denovel·listes singulars com Martí Genís i Aguilar (l’autor de Julita, que incorpora per primera vegada la realitat concreta com a matèria novel·lable), o Gaietà Vidal i Valenciano, no és prou sòlida per assimilar el pas a la novel·la realista. Les limitacions de la novel·la realista catalana, que no assumeix plenament els principis del realisme europeu, caracteritzen un panorama literari mancat d’unaautèntica tradició narrativa realista. L’excepció notable és l’activitat d’un nucli reduït d’autors, format pel novel·lista Narcís Oller i els crítics Josep Yxart i Joan Sardà, i encara amb interferències amb el naturalisme, que a Catalunya no s’arriba a considerar mai com un corrent diferenciat del realisme.
Són fonamentalment els crítics Yxart i Sardà els introductors del naturalisme a...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.