El valencià del futur

SARAGOSSÀ, Abelard (2000) : El valencià del futur. Una contribució ideològica.
Benicarló, Alambor.

Mitjançant anys de treball i fases d’investigació aquest lingüista valencià ens presenta una sèrie de propostes prescriptives de com hauria de ser la realitat i, que segons ell, millorarien la situació d’aquesta llengua i no només a nivell cultural, també lingüísticament parlant.

En principiaquest treball va ser el resultat d’un encàrrec, però durant el període de temps que va estar treballant en la realització d’aquest, es va adonar de que li havien encomanat un llibre sobre un tema massa general. Aleshores, la conseqüència va ser que al rebre altres propostes el va fer molt més concret, reduint-lo a l’estàndard valencià i, assignant-li els dos títols actuals.

Crec que, enprimer lloc, el que l’autor proposa és una metodologia no basada en donar llistes i més llistes, sinó reflexionant sobre dades exposades, on dóna prioritat a la qualitat sobre la quantitat. Altre pas molt important a l’hora d’explicar és anar relacionant aquestes.

En aquest cas concret, d’estudi de la llengua, l’autor pensa que és necessari adoptar una actitud reflexiva o crítica, al mateix tempsque s’ha de considerar l’evolució d’aquesta. També defensa que per a poder entendre la situació del valencià actual dins la llengua comuna, s’ha de partir del període que ens portaria des de l’actualitat fins la renaixença. Per altre banda, defineix la societat actual del país com a una societat que no es troba subordinada a cap altra i, per tant, conclou que l’objectiu del valencianisme és que elPaís Valencià es convertisca en una societat nacional. Afirma que moltes vegades, quan un parlant no comprèn una regla de la normativa, no necessàriament és culpa seua, sinó dels lingüistes, que no l’han explicada correctament.

En els dos primers capítols, amb un caràcter més teòric que la resta, tracta de diferenciar entre “dialecte” i “llengua comuna”, en el primer, i les “normativeslingüístiques”, en el segon.

Respecte a dialecte, el defineix com a constituent lingüístic que no és d’ús general en el territori d’una llengua. Per tant, si una paraula no pertany a tots els dialectes és dialectal per definició, en canvi, si pertany a tots és general. També explica que el terme dialecte té altre ús, politicoide, com ell l’anomena, en el qual fa referència a una llengua o part d’aquestaque algú pretén que no siga correcte el seu ús públic i social. Aquest sentit de la paraula és utilitzat com a insult i només serveix per a menysprear-la, pensant que un insult és igual que una argumentació, la qual cosa queda rotundament negada per l’autor. Aquest sentit de la paraula prové de llengües que tenen o han tingut polítiques centralistes, amb les quals alguns estats han intentatexterminar llengües.

La diferència entre les dues definicions és la diferència entre la coordinació social i la dominació social.

Quant a llengua comuna, pensa que pot partir de dos punts diferents: de la comunicació entre les persones i entre les classes socials, o de l’activitat de lingüistes i d’institucions que escriuen les normes d’una llengua.

Es defineix com a concepte que es refereixals constituents lingüístics d’una llengua que són comuns als seus parlants. És la coneguda també com a llengua estàndard. Aquesta, a més de ser la forma tradicional de la nostra lingüística i a més de no qüestionar-la ningú amb arguments, té un valor molt adequat, ja que arreplega l’equilibri entre la unitat i la diversitat, entre la col•lectivitat i la individualitat. És la coordinació i lacompenetració de tots els dialectes de la llengua catalana, una coordinació orientada per tota la llengua culta del passat, des del segle XIII a l’actualitat.

Quant a la normativa lingüística, l’autor parla de la naturalesa cultural i lingüística que té. Amb la llengua és possible la comunicació, i gràcies a aquesta és possible la transmissió de coneixements d’una generació a altra, que és el...