En Busca De La Fe

Joan D. Chittister es una monja benedictina de Erie (Pennsylvania, Estats Units),
periodista i escriptora. Joan ha escrit 35 llibres que parlen de la vida religiosa, de la
espiritualitat y la teologia cristiana. A ella se la considera un dels referents
internacionals en temes candents de l’Església i societat contemporània del segle
XXI, com per exemple, la dona en l’Església catòlica, elspobres, la pau, etc.
Ha estat premiada diverses vegades per diferents institucions i set vegades per el
Catholic Press Association Award i actualment escriu una columna diaria en la web
del National Catholic Reporter, anomenada From Where I Stand. És la fundadora
de Benetvision, un centre de recursos i d’investigació per a la espiritualitat
contemporània, també pertany al Global Peace Initiative ofWomen, institució de la
ONU per formar dones líders en tots els camps relacionats amb la fe i la pau,
especialment per formar-les i promoure-les a Orient.
Un dels llibres escrits per Joan D. Chittister és el de En Busca de la Fe. Aquest
llibre és el que jo he hagut de llegir durant aquest més. Aquest llibre el que intenta
és fer-nos reflexionar sobre si realment som o no bons creients. El primercapítol
comença amb Creo, tots sabem que el credo és la fórmula que expressa tota la
nostra fe, el “jo crec”. Però, realment sabem el que diem quan expressem el credo
de l’Església? Son veritats eternes? Heretades? Refleccionades? Hi trobem algun
compromis personal? No tenir fe és perdre la visió no només d’on anem sinó
també de perquè ens dirigim allà. Llavors la vida queda reduïda al nostre petitmón,
presoners dels nostres petits egos. Segons Joan ens convertim en persones
planes a les quals sens escapen tota possibilitat de reflexió relacionada amb la
vida, la mort, la trascendelitat, l’espiritualitat, etcètera. A ella li sobta la possibilitat
de que existeixi algú que sigui incapaç, que ignori, com gràcies a un home i a una
dona creix, es crea, una vida al interior del ventre, aquest miracleno pot donar-se
per casualitat. La capacitat de donar vida, de provocar que un petit home respiri,
refexioni, creixi i que porti tot lo bo que portem dins, creixent amb les majors
intencions, allà és on trobem Deu. Hi ha un moment on Joan escriu: “Creer en dios
puede no ser demostrable, es verdad, pero resulta dificil imaginar algo con menos
sentido que no creer”.
Ara bé, no es tracta de creure iprou, perquè també sens mostra en el llibre una
altre tipus de fe, que ve a ser una dependència enmascarada, que tampoc té sentit,
el cristianisme. Es tracta d’una fe que es promou com a virtud i el que pretén és
controlar a Deu, crear normes y regulacions, polítiques d’admissió y proves de foc
per mesusar el dret d’una persona al cel. Aquesta demana proves d’allò
indemostrable, respostes d’allòincontestable, utilitzant a Deu com una crossa per
viure. Son gent que simplement s’estableixen en idees de Deu presestablertes, fent
d’ell una imatge tant petita com nosaltres. Aquesta és la classe de religió que
pretén controlar a Deu. El que es busca allà és una perfecta seguretat col·lateral,
com una especie de pla d’assegurances espiritual. L’escriptora el que intenta
expressar és que lareligió, la fe, comporta un pas més, aquest pas es tracta d’un
pas interior. Només havent relitzat aquesta reflexió, totalment interior i personal, on
no et poden ajudar ni regles, ni salms, ni normes, ni doctrines, només després serà

quan de devò creuràs en un Deu. La majoria de cristians pensen, com ja s’ha dit
abans, que la religió seria com una espècie de màquina “expendedora” igual a les
delsrefrescos. On tu itrodueixes la pregaria, o els teus diumenjes a misa, o el pare
nostre abans d’anar a dormir, o la comunió, confirmació i fins i tot la teva tarda a la
missa del pollet per tal que, d’aquesta manera, et surti per abaix un descanç etern
o un espai al cel o salud o amor o protecció, etcètera. La religió no és això. Joan
Chittister deixa al llibre una frase xocant referint-se a la...