Entrevista josep lluis comerón

ENTREVISTA A JOSEP LLUÍS COMERÓN
“La música, és com si llencessis una perdigonada: fas mal a tothom. La literatura, és com una bomba de mà, que mata molta gent però no tanta. En canvi, l’imatge, és un tret d’escopeta. Hi ha una sola bala. Molt concret. Massa concret.”

Nuria: Com va començar la seva carrera com a director de cinema?
Sr. Comerón: Doncs la feina meva de director va començar pelcamí més adequat. Escrivint guions. És a dir, per ser director has de tenir un currículum, has de ser conegut, has d’haver demostrat que domines una mica el llenguatge cinematogràfic, i això com es pot demostrar? Doncs fent una pel·lícula, però fent una pel·lícula és molt difícil, perquè es clar, estem, en què es primer, l’ou o la gallina? Però si no has fet una pel·lícula no pots demostrar quesaps fer una pel·lícula. Per tant, per trencar aquest nus guardià, el millor camí, el que jo recomano sempre a tothom qui vol fer cinema, o que es vol dedicar a la direcció, es que escrigui guions. En realitat, quan un escriu el guió dirigeix una mica la pel·lícula, perquè ha de tenir clares les coses, ha de saber com passen, de quina manera es veuen. Per què el cine, no es res més. Un guió ésexplicar una història, però a més, explicar com l’espectador veu la història. Escrivint guions, pots demostrar si saps escriure una història que es pugui veure.
N: I a partir d’aqui, va ser primer guionista i després director?
Sr C: Jo vaig ser guionista i vaig fer molts guions. Bastants d’ells es van convertir en pel·lícula, d’altres no. Perquè el cinema és una indústria molt complicada, i avegades t’esforces molt en fer un guió, i al final no es fa pel·lícula. S’ha de tenir paciència.
N: I això de composar música?
Sr C: això de composar música és una mica més complicat. A mi sempre m’havia agradat molt la música. Molt. Però no havia tingut mai la oportunitat d’aprendre a tocar un instrument. No sabia tocar res. I segueixo sense saber tocar cap instrument. En fi, aquella manera de tocarel piano que la pot arribar a tocar tothom. Tot va venir per una cosa ben estranya. Jo vaig fer una pel·lícula, la vaig rodar a Madrid, era una coproducció de Mèxic, protagonitzada per l’actriu Silvia Pinal. Vaig fer aquesta pel·lícula i la música se li va encarregar a un compositor molt important, dels més importants que hi ha hagut al s.XX, Carmelo Bernaola, senyor reconegudíssiminternacionalment. Dons jo, els diumenges, anava a casa seva, i ell em presentava alguns motius per la pel·lícula, a veure si m’agradaven o no, i passàvem moltes hores enraonant. De música, i de tot. I aleshores, el que va passar va ser, que quan venia l’hora de fer la gravació de la música, jo com a director hi era, i el director, naturalment, té, en tots els aspectes de la pel·lícula, i clarament també en lamúsica, vara alta, és a dir, la seva opinió conta. Però en aquest cas, es va començar a gravar, i jo en un moment determinat vaig dir: “Oye, Carmelo, perdona, pero me parece...” i li vaig fer unes indicacions de com... li vaig dir: “em sembla que el moment que correspon aquest tros de música que es pot ficar al bloc de la pel·lícula, és una que requereix una lentitud més acusada”, ho van arreglar, ivan seguir. Però el productor em va dir: “no et fiquis amb en Carmelo, perquè encara que sigueu amics, té molt mal geni, i es pot empipar, i engegar-nos a la lluna, i marxar”. Jo em vaig callar, es va seguir gravant fins que va arribar un moment en el que no em vaig poder callar. Em vaig apropar i li vaig dir: “Escucha Carmelo, perdona, que ya se que me meto donde no me llaman, que no tengo niidea de música...” em mirava mentre jo deia totes aquestes excuses, i m’agafa per les espatlles, i em va dir: “¡Habla, coño, habla! ¡Que eres un gran músico y no lo sabes!”, i les coses van quedar aqui, es van arreglar les coses, es va fer la gravació, etc. I li vaig explicar a la meva dona, i em va dir que aprenguès música. M’ho va dir dos o tres vegades, i un dia vaig arribar a casa, i em va...