franquisme i transició

 

10­ El Franquisme (1) una llarga postguerra (1939­59) 
Es difícil  definir amb claredat què va ser el franquisme; un règim que va durar quasi 
40  anys  (1936­1975)  i  que  va  anar  evolucionant,  adaptant­se  als  canvis  en  la  política 
internacional, com a forma de garantir la seua supervivència. El que condicionà el caràcter 
del  règim  i  la  seua  evolució  no  va  ser tant  el  seguiment  d’una  ideologia  o  una  teoria 
política,  sinò,  el  caràcter  del dictador, que va  acumular un poder quasi absolut i va marcar 
el règim amb la seua personalitat i va marcar la seua evolució. 
La definició  més acceptada del franquisme es la que el reconeix com una dictadura 
autoritària  per  l'acumulació  de  poder  en  un  líder.  A  més  tenia  trets  de  caràcter totalitari, 
per  la  voluntat  de  l’Estat  de  controlar  totes  les  esferes  de  la  vida  social.  Era,  per  tant, 
semblant al  feixisme  italià  i  altres estats  totalitaris  (l’alemanya  nazi,  la Rússia d’Stalin) pel 
fet  d’imposar  un  partit   únic,  prohibir  qualsevol  instrument  d’oposició  com  els  partits  o 
sindicats i controlar la premsa i l’opinió dels ciutadans. 
També tenia  notables  diferències  amb  el  feixisme  o   el  nazisme,  en  resultar  més 
personalista  (la  ideologia  difusa  es  compensava  per  l'autoritat  del  líder),  permetre  una 
gran  influència  de  l'església  catòlica  –el  feixisme  era,  en  part,  anticlerical­  i  tindre  un 
caràcter més tradicional. Franco era, fonamentalment  un militar ­fill i germà de militars­ i va acabar  ocupant  la  capçalera  de  l'estat  gracies  al  seu  prestigi  professional  ­després  de  
participar  en  desenes  d'accions  de  guerra  al Marroc,  es va convertir  en  un dels  generals 
més joves de la història amb 33 anys. 
Negar  el  caràcter feixista del  règim  de Franco no  implica  rebaixar  la  seua  duresa. 
De  fet,  el  franquisme  resultà  més sanguinari, en aparèixer en  el marc  d’una  Guerra  Civil, 
però  també  es  cert  que  amb el  pas  dels  anys  el règim es va suavitzar,  tornant­se  menys 
violent  i  la  derrota  d'Alemanya  en  la  II  Guerra  Mundial  l'incità  a  dissoldre  els  aspectes 
inspirats en el feixisme. 
10.1­ Les famílies del “movimiento nacional” El franquisme destaca així pel seu caràcter pragmàtic. Com el mateix Franco, no disposava d’una ideologia elaborada, de manera 
que va poder transformar­se a mesura que fou necessari sense massa tensions. La 
història del franquisme estarà marcada per la convivència dins del “movimiento nacional” 
–els sectors que donaren suport al colp d’Estat, el “alzamiento”­ de diferents “famílies”, 
que anirien disposant d’un poder variable a mesura que avançà la dictadura. Un dels motius que expliquen la durada del règim va ser l’habilitat del dictador per repartir els 
ministeris entre les diferents famílies del règim segons convinguera. Les famílies 
competien per ocupar els diferents ministeris ­el consell de ministres, era el vertader 
centre del poder, ja que tenien contacte directe amb Franco, qui prenia les decisions­, de manera que mai no arribaren a discutir­li el poder al dictador. 

Les principals “famílies” foren: a) La Falange Española, Tradicionalista de las JONS: 
Franco transformà en 1937 el partit revolucionari d’inspiració feixista, creat per Jose 
Antonio Primo de Rivera en 1933, en un instrument a les seues ordres, que controlava els 
mitjans de comunicació del règim. Als membres de Falange i las JONS (Juntas de Ofensiva Nacional­Sindicalista) –feixistes­ sumà els carlins ­que defensaven el 
tradicionalisme catòlic­ i l’arribada massiva de nous militants ­cap a 600.000 en 1940!­ 
que transformaren completament la Falange original. De fet, dels falangistes d’abans de la 
guerra –els camisas viejas­, 
1 
 

 
molts foren destituïts i fins i tot perseguits per criticar a Franco i barallar­se amb els 
carlins. 
La ...