Freud: Lo siniestro

Freud sosté que les reaccions afectives que, en les vivències artístiques, resulten significatives per la disciplina psicoanalítica es vinculen a allò sinistre, aterrador... però Freud sosté al principi de la seva obra que les diverses exposicions estètiques prefereixen ocupar-se d’allò bell i atraient. Per això proposa una estètica que no es limiti únicament a l’àmbit d’allò bell sinó que esconcebi subratllant allò sinistre com el seu caràcter més rellevant.
Per determinar la naturalesa d’allò sinistre Freud, enumera una sèrie de situacions que poden fer sorgir el sentiment sinistre o ominós. Descriu una sèrie de situacions que associa a allò sinistre com: la por a les amputacions i lesions, situacions en que dubtem en que un ésser inanimat està animat etc,. Segons Freud totesaquestes situacions tenen en comú el fet que reactiven pensaments que la civilització semblava haver superat. Aquesta forma de pensament funcionava com a mecanisme de defensa enfront a l’angoixa desenvolupada pels éssers humans davant determinades escenes. Per tal d’evitar aquesta sensació sorgeix un pensament que adequa la realitat als nostres desitjos, generant una concepció animista del món.
Tot iaixò segons Freud aquesta concepció ha sigut abandonada i superada per teories científiques, aquestes antigues creences viuen encara amb nosaltres i per tant quan en les vivències actuals emergeixen les antigues creences apareix el sentiment d’allò sinistre.
Un segon grup de factors que dispararà el sentiment d’allò ominós es relaciona amb els complexes infantils. Els éssers humans es veuenobligats a modificar els plaers pròpies de la infantesa amb l’objectiu d’adequar-les a les que imposa la societat. En a infantesa allò afectiu està lligat exclusivament al propi cos i al vincle amb els pares que són els referents afectius. Tot això s’ha d’abandonar per ser substituïda per un vincle afectiu que s’adapti a les convencions socials i culturals. En el moment en el que s’abandona aquestasatisfacció primera, opera el principi de realitat, induint al subjecte a buscar un substitut en la exogàmia. A causa d’això, les formes de satisfacció i les fantasies pròpies de la infància són separades de la consciencia del subjecte i sepultades. Ara bé, en el moment en aquestes fantasies i formes de satisfacció primària, aconsegueixen traspassar la censura o la repressió és desencadena l’angoixa isorgeix el sentiment d’allò sinistre.
D’aquesta forma Freud, conclou que “allò sinistre en les vivències es dóna quan complexos infantils reprimits són reanimats per una impressió exterior o quan conviccions primitives superiors semblen trobar una nova confirmació”.
D’aquesta manera, allò que és sinistre (unheimlich) procedeix d’allò que és familiar (heimisch), ja que allò sinistre és algunacosa que sempre va ser familiar a la vida psíquica i que només es va tornar estranya mitjançant el procés de la seva repressió.
Si bé es possible afirmar que el sentiment d’allò sinistre sorgeix d’allò familiar que ha sofert l’efecte de la repressió i retorna des de ella, no tot allò que ressorgeix d’allò reprimit causa el efecte d’allò sinistre.

Freud observa que és necessari realitzar unadistinció entre el sentiment d’allò sinistre vivenciat de fet per un subjecte, d’allò sinistre que és imaginat o conegut per referència.
Allò sinistre vivenciat, Freud sosté que és menys nombrós que en el cas d’allò sinistre en la ficció.
L’anàlisi d’allò sinistre en tant que emoció estètica –en la ficció, en la fantasia i en l’obra poètica‒ s’inicia amb l’afirmació de Freud que “molt d’allòque seria sinistre en la vida real no ho és en la poesia; a més, la ficció disposa de molt mitjans per provocar efectes sinistres que no existeixen en la vida real. Segons Freud, el sentiment d’allò sinistre que sorgeix de complexos infantils reprimits conserva la mateixa tenacitat en la ficció que en les vivències reals, però, allò sinistre que emana de la reaparició de conviccions primitives...