Gimeno Sacristan
Páginas: 9 (2024 palabras)
Publicado: 23 de mayo de 2012
PLA DE TREBALL INDIVIDUAL (1).
Lectura, síntesi i reflexió crítica del document:
Gimeno Sacristán, José (2005): “Diversos però no desiguals”. Suports, vol. 9, núm. 1, p.23-32.
En aquesta conferència inaugural del 1r Congrés sobre Educació Inclusiva, José Gimeno Sacristán situa els diferents significats i usos que s’han fet del concepte de diversitat.
Comença explicant que elstermes que utilitzem són els que ens indiquen com veiem la realitat. Ell entén la diversitat com una bandera que sovint camufla les posicions sobre la igualtat, i sota aquesta bandera, s’amaguen problemes relacionats amb dificultats de l’escola normal, amb la integració de minories culturals o la immigració i, encara, amb infants o persones amb discapacitats. Amb això, el que vol donar a entendre ésque l’univers és molt divers i que hem de triar amb cura els termes que utilitzem per donar sentit al discurs que pronunciem. Cal entendre que cada alumne és singular i ho és respecte a si mateix per que en cada moment som diversos, canviem al llarg de la vida.
La diversitat és la normalitat. Tot és divers i a la vegada tot és desigual però nosaltres ens esforcem dia rere dia en fer-ho totuniforme, en voler-ho tot igual.
Els humans som diversos però els categoritzem de tal manera que els valorem de forma diferent d’acord amb les necessitats que compleixen per al sistema, per a les relacions de poder, econòmiques, i per a nosaltres mateixos.
A l’escola, moltes vegades, les desigualtat les posem nosaltres sobre els nins i les nines, i llavors ells assumeixen el rol de ser diferentsquan realment només es tracta d’un problema de percepcions socials.
La pedagogia, segons Gimeno, ha de fer en molt bona mesura un procés de deconstrucció del que l’alumne ha elaborat. En el procés històric de la creació de l’escola, la pedagogia s’ha encarregat dels esquemes de racionalització del currículum, de l’organització de les aules, de la selecció del alumnes, de la fabricació dematerials; s’ha encarregat d’uniformitzar. I ara el que hem de fer és diversificar. Són moltes les coses que s’han de moure per canviar realment la pràctica.
Una primera actitud davant la diversitat és categoritzar-la. I la primer forma de distingir les diferències és posar-los nom, i la primera forma de combatre les polítiques homogeneïtzadores és canviar el nom de les coses. A l’escola sovint posemnoms, etiquetes relatives a les persones, als seus comportaments i als seus rendiments.
El primer exercici per treballar en pro de la diversitat a les escoles és reconvertir el llenguatge, que és el mateix que reconvertir els esquemes perceptius i els pensaments dels professors.
La tàctica primera, la més important i decisiva és reconvertir el llenguatge dels professors en el sentit mésampli del terme en tant que entenem el llenguatge com a instrument de pensament.
Molt freqüentment, en la institució escolar la diversitat l’entenem com una simple mostra de jerarquització, i per això s’ha d’anomenar cada cosa pel seu nom.
L’escola, desgraciadament, és un aparell jerarquitzador des del primer dia fins al darrer. A les escoles la diferència implica jerarquitzar, posar en ordreperquè l’escola és un aparell selectiu i, encara que l’ensenyament obligatori no ho hauria de ser, la feim funcionar com si ho fos.
A aquest pensament d’entendre ja jerarquia com una fenomen natural hi ha contribuït molt els pensaments i els plantejaments teòrics relacionats amb els estudis de les capacitats humanes i de la seva mesura. Amb aquesta visió el que feim és convertir les diferènciesen desigualtats.
Basant-nos en el discurs de Gimeno Sacristán, podem afirmar que els darrers anys hi ha hagut un ressorgiment del pensament conservador, que ha naturalitzat, matematitzat i psicologitzat la desigualtat.
L’autor del discurs parla de que la cientificació, la naturalització i la matematització de les diferències ha dut a una espècie d’aparell ideològic que dóna per suposat que...
Lectura, síntesi i reflexió crítica del document:
Gimeno Sacristán, José (2005): “Diversos però no desiguals”. Suports, vol. 9, núm. 1, p.23-32.
En aquesta conferència inaugural del 1r Congrés sobre Educació Inclusiva, José Gimeno Sacristán situa els diferents significats i usos que s’han fet del concepte de diversitat.
Comença explicant que elstermes que utilitzem són els que ens indiquen com veiem la realitat. Ell entén la diversitat com una bandera que sovint camufla les posicions sobre la igualtat, i sota aquesta bandera, s’amaguen problemes relacionats amb dificultats de l’escola normal, amb la integració de minories culturals o la immigració i, encara, amb infants o persones amb discapacitats. Amb això, el que vol donar a entendre ésque l’univers és molt divers i que hem de triar amb cura els termes que utilitzem per donar sentit al discurs que pronunciem. Cal entendre que cada alumne és singular i ho és respecte a si mateix per que en cada moment som diversos, canviem al llarg de la vida.
La diversitat és la normalitat. Tot és divers i a la vegada tot és desigual però nosaltres ens esforcem dia rere dia en fer-ho totuniforme, en voler-ho tot igual.
Els humans som diversos però els categoritzem de tal manera que els valorem de forma diferent d’acord amb les necessitats que compleixen per al sistema, per a les relacions de poder, econòmiques, i per a nosaltres mateixos.
A l’escola, moltes vegades, les desigualtat les posem nosaltres sobre els nins i les nines, i llavors ells assumeixen el rol de ser diferentsquan realment només es tracta d’un problema de percepcions socials.
La pedagogia, segons Gimeno, ha de fer en molt bona mesura un procés de deconstrucció del que l’alumne ha elaborat. En el procés històric de la creació de l’escola, la pedagogia s’ha encarregat dels esquemes de racionalització del currículum, de l’organització de les aules, de la selecció del alumnes, de la fabricació dematerials; s’ha encarregat d’uniformitzar. I ara el que hem de fer és diversificar. Són moltes les coses que s’han de moure per canviar realment la pràctica.
Una primera actitud davant la diversitat és categoritzar-la. I la primer forma de distingir les diferències és posar-los nom, i la primera forma de combatre les polítiques homogeneïtzadores és canviar el nom de les coses. A l’escola sovint posemnoms, etiquetes relatives a les persones, als seus comportaments i als seus rendiments.
El primer exercici per treballar en pro de la diversitat a les escoles és reconvertir el llenguatge, que és el mateix que reconvertir els esquemes perceptius i els pensaments dels professors.
La tàctica primera, la més important i decisiva és reconvertir el llenguatge dels professors en el sentit mésampli del terme en tant que entenem el llenguatge com a instrument de pensament.
Molt freqüentment, en la institució escolar la diversitat l’entenem com una simple mostra de jerarquització, i per això s’ha d’anomenar cada cosa pel seu nom.
L’escola, desgraciadament, és un aparell jerarquitzador des del primer dia fins al darrer. A les escoles la diferència implica jerarquitzar, posar en ordreperquè l’escola és un aparell selectiu i, encara que l’ensenyament obligatori no ho hauria de ser, la feim funcionar com si ho fos.
A aquest pensament d’entendre ja jerarquia com una fenomen natural hi ha contribuït molt els pensaments i els plantejaments teòrics relacionats amb els estudis de les capacitats humanes i de la seva mesura. Amb aquesta visió el que feim és convertir les diferènciesen desigualtats.
Basant-nos en el discurs de Gimeno Sacristán, podem afirmar que els darrers anys hi ha hagut un ressorgiment del pensament conservador, que ha naturalitzat, matematitzat i psicologitzat la desigualtat.
L’autor del discurs parla de que la cientificació, la naturalització i la matematització de les diferències ha dut a una espècie d’aparell ideològic que dóna per suposat que...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.