Giorgio manganelli, un senyor postmodern

Anna Fornes Chesa
Creació literària a la postmodernitat

Juny 2008




Giorgio Manganelli: un senyor postmodern...




Em proposo de fer una lectura de l’obra de Giorgio Manganelli, des de l’òptica del postmodernisme literari, a partir de la lectura de tres llibres ben distants en el temps i ben diferents entre ells pel que fa al “gènere” i a la forma. És per aixòque l’anàlisi tindrà en compte algunes constants generals en l’obra de l’escriptor. Més endavant procuraré oferir una anàlisi més detallada de Centuria.

Abans però d’endinsar-me en l’obra de Manganelli voldria oferir unes pinzellades al voltant del postmodernisme aplicat a l’art en general i a la literatura en particular.

Pel que fa a la literatura, el pas de la modernitat a lapostmodernitat rau precisament en el capgirament de la relació entre el significat i la realitat (significant) o, dit d’una altra manera, la postmodernitat nega la correspondència immediata entre significat i realitat extratextual. El postmodernisme literari inverteix aquesta relació: el significat està en relació amb el subjecte i per tant la realitat textual és essencialment autoreferencial. Per tant, eltext literari postmodern ha de ser entès com un procés que en ell mateix ha de superar les distàncies entre escriptura i lectura, tot rehabilitant el paper del lector. Sense voluntat de ser exhaustiva podríem identificar algunes constants, molt generals, com a pròpies de la narrativa postmoderna, més endavant tractarem d’exemplificar-ne algunes en l’obra de Manganelli:

- Mentre quel’art modern exigeix buscar l’originalitat en allò nou, mirant cap a endavant, sovint amb un trencament de la tradició, la postmodernitat considera que aquesta ha estat abolida i per tant acostuma a dirigir la mirada cap al passat, a través de la repetició i la reelaboració de quelcom d’anterior. És per això que la narrativa postmoderna és essencialment autoreferencial, és a dir, metaliterària, irevisa la tradició amb una mirada irònica.

- La narrativa postmoderna juga amb els gèneres tradicionals tot confonent models i tipologies textuals.

- Juga, així mateix, amb el temps i l’espai del text, multiplicant-lo o diluint-lo; sovint fent referència al temps del propi relat, és a dir, al procés d’escriptura o provocant que l’espai sigui l’espai mateix de la lectura, dela pàgina escrita, del procés de lectura.

- El text acostuma a ser fragmentari, bé en el sentit més evident del terme —contes molt curts—, bé pel que fa a trencaments en la linealitat de la causalitat, sovint indeterminada o múltiple.

Tot plegat, la narrativa postmoderna ens ofereix obres ben complexes, en les quals nosaltres lectors hem de participar i estar ben atents atrobar possibles paral·lelismes amb altres obres literàries o tradicions diverses, a interpretar les pistes intratextuals o extratextuals.




La ficció de Manganelli

Els paratexts que acompanyen els llibres i que configuren un prolongament del text, tenen l’avantatge, si més no, d’oferir algunes pistes per llegir el conjunt de l’obra manganelliana, així com de donar instruccionsprecises al lector per tal d’enfrontar-se al text en qüestió.

Així doncs, en primer lloc ens preguntarem què escriu Manganelli a partir de la lectura crítica dels paratexts que acompanyen Hilarotragedia i Centuria.

Hilarotragedia - primer llibre de l’autor que data del 1964- ens és presentat al text de la contracoberta com “un trattatello, un manualetto teorico-pratico” i més endavantllegim: [1]

«Come usa, e non senza peritosa compunzione, si additano qui taluni modesti pregi del volumetto, che forse lo differenziano da altri consimili trattati, anche più solenni: la definizione di concetti dati troppo spesso per noti, come balistica interna ed esterna, angosciastico, adediretto; l'aver proposto una nuova, e a nostro avviso, pratica e maneggevole classificazione...