Guerra civi

INDIVIDU I CIUTAT EN ARISTÒTIL

Molts dels punts de vista de l’obra aristotèlica, tant pel que fa a la psicologia com pel que fa a l’ètica i la política s’entenen millor si es té en compte el plantejament hilemòrfic com a estructura bàsica de la seva obra.

Així, l’ésser humà és considerat com un organisme vivent, unitat essencial –no accidental, con creu Plató- composta de cos (matèria,potència) i ànima (forma, acte, causa de la vida o principi vital). L’ésser humà és, doncs, una unitat psicosomàtica indissociable, en la qual els elements “psíquics” possibiliten la vitalitat dels elements “somàtics”.

Des de la perspectiva ètica, l’ésser humà aconseguirà la felicitat fent allò que el realitzi més com a ésser humà (relació acte-potència), i que no és altra cosa el desplegament de laseva racionalitat per mitjà de la contemplació intel·lectual, exercitada en la prudència del deliberar i del decidir que ha de tenir sempre en compte la nostra contingència (relació matèria-forma). Així, hem de tenir resolts la salut i els béns materials, si volem aconseguir la felicitat conreant les nostres excel·lències, habituant-nos en l’exercici de la virtut o excel·lència.
La possessió deles excel·lències de la intel·ligència (dianoetikai aretai) i de les excel·lències del caràcter (ethikai aretai) donaran suport a l’exercici de la prudència que s’encaminarà sempre a aconseguir la plena realització de cada ésser humà precisament com a ésser humà. Vet aquí la felicitat i la justícia: esdevenir plenament humans.

Tot això té una dimensió social o política. En efecte, la felicitatno es pot aconseguir en un ordre polític inadequat. La política ha d’aconseguir i possibilitar el desplegament humà del major nombre possible de ciutadans (relació acte-potència), tenint en compte les necessitats de tots i cadascun dels ciutadans (relació matèria-forma).

Les lleis, en part naturals i en part convencionals, però mai immutables, en la seva concreció han de procurar la felicitatde la ciutat, és a dir, el desenvolupament de la humanitat del major nombre possible de ciutadans. La justícia a la ciutat és el tracte equitatiu dels ciutadans que els permeti ser lliures i iguals (autarquia). També, i finalment, les formes de govern (monarquia, aristocràcia i república, que es poden convertir en tirania, oligarquia i democràcia incontrolada) s’hauran d’adequar a la comunitatpolítica. En teoria resulta difícil saber quina és la millor forma de govern. Cada poble és cada poble; cada cultura és cada cultura. Aristòtil, amb tot, sembla que s’inclini per un règim mixt: una democràcia portada per aristòcrates.

Aristòtil, com els grans pensadors, aprofundint en el nucli de les qüestions va forjar un pensament coherent i compacte que es mou entre dos vèrtex relacionats: laintel·ligència de les coses (ciència-ciències) i l’actuació humana (felicitat del vivent, individualment i en la ciutat).

ARISTÒTIL, ÈTICA A NICÒMAC

“És per tant la virtut un hàbit selectiu que consisteix en un terme mitjà relatiu a nosaltres, determinat per la raó i per aquella per la qual decidiria l’home prudent.” (II, 6,1107a)

“La justícia és la virtut més perfecta perquè és la pràcticade la virtut perfecta, i és perfecta perquè el qui la posseeix pot fer ús de la virtut amb els altres, i no només amb si mateix.” (V, 1, 1129b)

“L’amistat és, en efecte, una virtut, o va acompanyada de virtut, i a més, és el més necessari per a la vida. Ningú no voldria viure sense amics, encara que posseís tots els altres béns (...). Sembla a més que l’amistat manté unides les ciutats, i queels legisladors s’afanyen més per ella que per la justícia: en efecte, la concòrdia sembla ser alguna cosa semblant a l’amistat, i a ella aspiren per damunt de tot, i en canvi procuren principalment expulsar la discòrdia, que és enemistat. I quan els homes són amics, no hi ha necessitat de justícia, mentre que encara que siguin justos necessiten també de l’amistat, i sembla que són els justos...