Hamlet

Aquest treball pretén fer una anàlisi de com el teatre intervé de manera crucial a la tragèdia Hamlet de William Shakespeare. Primer de tot, parlarem del teatre com a tal, en relació a l'obra representada com a trampa dins de la tragèdia: la contextualitzarem en funció a l'argument, explicarem per què serveix i quines repercussions té. A més a més, parlarem de com els personatges shakespeareniansdesenvolupen el seu paper i actuen dins de l'obra. Així doncs, contraposarem el teatre com a realitat i la realitat com a teatre. Per acabar, i així recollir les reflexions de l'obra, parlarem de les conclusions que haguem extret en relació al gran dilema de la tragèdia Hamlet: ser o no ser.

Durant el transcurs de la tragèdia, el príncep Hamlet adopta una actitud reflexiva perquè no vol actuarprecipitadament i així equivocar-se. És per això que, per tal de comprovar que les paraules de l'espectre del seu pare són certes, organitza una obra de teatre escrita per ell mateix que explica de forma exacta els fets que li ha explicat el fantasma del rei difunt: l'obra porta per nom La ratera fent referència a la voluntat d'atrapar el culpable que espiritualment és com una rata. Hamlet, enveure el rostre d'horror i pànic del rei i la vergonya pintada a la cara de la seva mare, s'adona que les paraules de l'espectre del seu pare són certes i es disposa a actuar: és després d’això, que Hamlet gairebé mata el rei, però el refrena el fet que se’l troba resant i no vol matar-lo estant en pau amb Déu, ja que el seu pare no va poder confessar els seus pecats abans de morir, i vol el mateixdestí per al seu tiet: el príncep actua amb prudència i no es deixa endur per les passions.
Així, el teatre dins de la tragèdia actua com a font de la veritat: aquest recurs que ens sembla gairebé una antítesi resulta ser el detonant de la tragèdia.
La següent cita il·lustra les intencions de Hamlet, just en el moment després que ordenés fer l'obra i donés les intruccions als comediants:Hamlet
(...)
Tinc entès que algun cop, en el teatre,
hi ha hagut culpables que, ferits de sobte
en veure's en l'espill de l'art escènic,
a crits han confessat llurs malifetes.
Que el crim, àdhuc sens llengua, pot parlar
per òrgans verament miraculosos.
Faré, doncs, que aquests còmics representin
una acció com la mort del pare,
davant de l'oncle. No el perdré de vista,
sondejaré el seufons; i, sols que tremoli,
ja conec mon camí. Aquell fantasma
que he vist, pot ésser que el diable sigui
car el diable té poder per fer-se
veure, assumint una agradable forma;
i qui sap si, talment amb ma tristesa
i mon trist natural (com el diable
té potència tan gran sobre els fantasmes),
per damnar-me em torba. Cal que tingui
proves més fermes que les d'ell. El drama
serà el millorparany, on, per sorpresa,
la consciència del rei restarà presa.[1]

Acabem de veure com la ficció actua com a realitat, el teatre com a veritat; veurem ara el teatre de la realitat, o la realitat com a teatre.
En aquesta tragèdia els personatges menteixen i fan papers. Per començar, el rei i la reina menteixen i actuen davant del regne en fer veure que els dol la mort del rei Hamlet i fent veureque no en són els culpables. Ofèlia, quan enfolleix i canta, també fa un paper que no és el seu i diu les veritats

Ofèlia
(...)
Demà és la festa de Sant Valentí:
Tothom desperta matiner.
Per ser la vostra Valentina,
a la finestra em posaré.
Desperta’s ell i es posa roba bona;
Truca a la cambra: ja l’ha emprès;
I la donzella, eque en entrar-hi ho era,
quan ell en surt no ho és
(...)Pel bon Jesús i santa Caritat!
Quina vergonya! Fora!, fora!
Si té ocasió, sempre ho farà, el jovent:
Caldrà reptar-l’en a tota hora.
I ella li diu: abans d’haver-me pres,
vas dir que fores mon marit.
Ho hauria fet (pel cel t’ho puc jurar!)
Si no ens haguéssim vist al llit.[2]

El cas del protagonista és el més evident: després de corroborar les paraules de l’espectre, Hamlet se...