Historia De Eslovénia (Catalán)

INTRODUCCIÓ

Situada al nord-est de Iugoslàvia, limitada al nord pels Alps Julians i les muntanyes de Karavanke (una part a Itàlia i un altre a Àustria), a l’oest per uns 40 quilòmetres de costa adriàtica i al sud per Croàcia, Eslovènia era, juntament amb Montenegro, una de les dues repúbliques més petites de les sis que formen la República Socialista Popular Federativa de Iugoslàvia.Independitzada Eslovènia des del 1991 d’aquesta antiga Iugoslàvia, es va convertir en una petita república parlamentària i al 2004 va entrar a formar part de la nova Unió Europea. Sotmesa durant segles a una poderosa pressió germànica, gràcies a l’esforç permanent de la seva gent (1.600.000 eslovens), ha aconseguit preservar la seva llengua (l’eslovè, d’origen eslau i escrit amb caràcters llatins) itradicions, elements essencials per a la seva independència i afirmació com a entitat cultural.

HISTORIA

L’ocupació otomana va impedir al llarg dels segles XVI i XVII que es prolongués la colonització germana, ja que, fins 1783, Eslovènia no va tornar a incorporar-se a Àustria. Des de 1335 fins al 1918 (exceptuant un interval entre 1809 i 1814), els eslovens van ser governats pels Habsburg del’Imperi astro-hongarès, englobats a les províncies de la corona austríaca i una minoria integrada a la República de Venècia (Istria i Friul).

Quan al 1809 Àustria va cedir a Napoleó els territoris eslovens, croats i serbis, van passar a formar les províncies Ilíries de l’Imperi Francès, i Bonaparte va introduir l’eslau a l’administració local, va suprimir els privilegis feudals i va fomentar unagran reforma educativa, amb lo que es va preparar el despertar nacional, accentuat a més per la restitució a Àustria al 1814.

El desig de trobar-se a sí mateixos com a nació, no es va apagar entre els eslovens i aquest breu període de mandat liberal francès va afavorir el nacionalisme eslovè i eslau del sud, que havia de triomfar al finalitzar la Primera Guerra Mundial (1818), amb la formaciódel regne dels serbis, croats i eslovens, que va rebre al 1929 amb el nom de Iugoslàvia. Les primeres dificultats del conflicte van sorgir al establir les fronteres del nou estat, que es van veure solucionades al 1920 amb la delimitació de fronteres amb Àustria, Regne d’Hongria i el Regne d’Itàlia.
No obstant això, no es va incorporar a aquest nou país, el Regne de Iugoslàvia, dos regions amb unimportant percentatge de població eslovena: part de Carintia va passar a ser territori austríac com a resultat d’un referèndum celebrat al 1920, i la zona oest del territori eslovè s’integrà a Itàlia sota el Tractat de Rapallo, firmat amb el país veí al 1920. El sentiment nacionalista que es va apropiar dels eslovens al 1918 va fer que aquests es tornessin cegament, en contra de alemanys iaustríacs. Per exemple, els alemanys als territoris eslovens de Liubliana o Gottschee, van haver de patir tot tipus de vexacions i marginacions. Molts van haver d’abandonar el país i marxar a Àustria. Els filòsofs, escriptors i artistes eslovens freqüentment manifestaven un sentiment “anti-alemany”.
L’explicació de per què els eslovens i croats s’uniren amb els serbis en una confederació s’ha de buscaral temor de les reivindicacions de països veïns, sobretot a Itàlia que aprofitant la seva victòria a la guerra annexionà una zona d’Eslovènia, Istria i part de Dalmacia, i va amenaçar a més a més, amb incorporar nous territoris de la població eslava fins aleshores pertanyents al derrotat Imperi astro-hongarès. Però, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió d’alemanys i italians vanportar al desmembrament del Regne de Iugoslàvia. Eslovènia va quedar repartida entre Alemanya i Itàlia (Tractat del 8 de juliol de 1941), en el mateix moment en el que Mur es veia annexionat per Hongria. Els nazis van procedir a la germanització d’Eslovènia del nord i després del capítol d’Itàlia (setembre 1943), Eslovènia del sud també fou administrada pels nazis fins al 1945.
Després de la...