Història Augusta (Vida D'Adrià)

Comentari de text:

Història Augusta "Vida d'Adrià" Eli Esparcià XIX 2-13

La Història Auguta és un compendi de biografies succesives d'emperadors, ursupadors i dels cèsars o augusts que no varen arribar a regnar per un motiu o un altre. Aquestes biografies comprenen els segles II i III de la nostra era: a partir d'Adrià, any 117, i dels Antonins, passant per l'època dels severs i per lacrisi del segle III, fins la mort de Numerià l'any 285 i a l'accés al poder de Dioclecià el qual va ser el destinatari de les dedicatòries d'algunes d'aquestes vides. Al mig entre els anys 244 i 260, hi ha una extranya llacuna en el text, que va des de la mort de Gordià III fins a la captura de Valerià.

A partir del començament de la crisi, caracteritzada, entre altres indicis, per la breuduració dels emperadors, cada vida pot incloure més d'un emperador, cosa que mai s'havia fet fins aleshores.
Considerem l'obra com una part de la historiografia romana, tot i que per alguns motius no podem consider-la una font totalment fidedigna.
En primer lloc perquè després de varis estudis duts a terme per professionals en la matèria s'ha evidènciat una clara falsificació en l'autoria de l'obraaixí com també hi ha molts dubtes i especulacions sobre l'època en que hauria estat creada i en tot cas si els fets narrats són verídics o no.
Sis noms es reparteixen l'atribució de les diferents biografies que constitueixen l'obra: per la primera part (abans de la llacuna) Eli Esparcià, Juli Capitolí, Vulcaci Gal·licà (només per la història de l'usurpador Avidi Cassi) i Eli Lampridi; per lasegona, Trebel·li Pol·lió i Flavi Vopisc.
Resulta molt significatiu que tots sis escriguin amb el mateix estil monòton i repetitiu de frases curtes i fins i tot banals que no arriben a una gran qualitat literària ni tan sols en els moments més dramàtics de la narració o en les paraules dels protagonistes. Amb més els estudiosos havien detectat moltes incoherències entre ells mateixos i en ladistribució de la redacció de les biografies i els errors que havien comès en el tractament de les fonts, tot així s'havia acceptat al llarg del temps grosso modo els fets, les dates i els noms dels autors que figuraven a l'obra.
A finals del segle XIX, Dessau, un deixeple de Mommsen, el gran historiador i especialista del món llatí, va produir un canvi subtàncial en la consideració de la HistòriaAugusta a partir dels seus articles. Avui dia el debat segueix pràcticament el seu plantejament amb modificacions i millores que un segle d'estudis i polèmiques molt animades hi han introduït.
D'aquesta manera es planteja que les sis autors són només pseudònims de la mateixa persona de la qual ho ignorem tot, començant pel nom. També es pensa que aquest mateix no devia ser de l'època que ell diu(finals del segle III i principis del IV), sinó que hauria viscut a finals del segle IV. La quantitat de personatges al·ludits per l'escriptor, que ens resultarien absolutament desconeguts si no fos per aquesta menció, constituex la prova més clara que ens trobem davant d'una invenció que fa servir una onomàstica pròpia de finals del segle IV quan suposadament parla de persones del segle III i fins itot del segle II que mai haurien pogut portar aquests noms per la senzilla raó, que , aleshores no existien. Aquests anacronismes també es troben reflectits en els noms utilitzats per designar institucions, càrrecs, i conceptes molt més recents, inexistents a l'època suposada. Un exemple és la paraula "erari" (aerarium) en el sentit de "tresor imperial": va ser introduïda per Constantí I que el vasubtituir per "Fisc" (fiscus).
En el cas de la vida d'Adrià, la qual fa referència el text a comentar, també és clar l'ús de la falsificació en alguns aspectes, per exemple parla com d'un fet comú del recurs dels "oracles de Virgili", per conèixer el futur, quan es sap que aquesta pràctica endevinatòria es va posar de moda a partir de finals del segle IV.
Per altra banda tots aquests fets fan...