Hola

Estona i més estona trià llibres. Els acariciava gairebé. No es decidia. ¿Dintre de quin trobaria coses interessants? Noms i més noms. Pinya de rosa. Pinya? ¿Devia explicar coses d’Amèrica? Lesportades més virolades li inspiraven recel. Eren per a ensarronar adolescents. Ella tenia divuit anys molt seriosos.
-¿Aquest, quant val?
-Miri al darrera. Aquí, al llom... No, al darrera, veu? Cincpessetes.
-No... –no les té- ...¿i aquesta?
Guaità el preu. No arribava a quatre.
Quin nom, el de la novel·la: Una mena d’amor. Ja caldria que l’amagués ben bé. –Serà una ruqueria. –Però l’atreia.Li feia vergonya d’adquirir-la, però argumentava per tal de fer-la retrocedir. -¿És que duc escrit a la cara que encara sóc una noia? Una casada jove bé deu llegir llibres amb noms pitjors.Segurament que, anomenant l’amor, ni en parlarà. –Que de temps que volia comprar un llibre que no fos el Tratado de política que un vell amic de la casa havia regalat a Joan [...].
-Em quedaré aquest. –Vadonar les quatre pessetes-. El que sobra, de contes per a un nen.
Va respirar. ¿Un nen? Estava salvada; com que pensarien que tenien un nen no estranyarien que comprés una novel·la amb un nom tansuggestiu.
[...] Amb el llibre i uns quants Patufets i Virolets pujà al vagó empestat de pols i zotal.
No veia res, submergida en quimeres més reals que no els viatgers que entraven. El seu perfilgraciós (ella no ho sabia) era reflectit a la finestreta. Somreia de la pròpia gosadia. Era la primera vegada que feia una cosa d’amagat.

Passat l’espant, Aloma es va acostar al quiosc i va començar atriar el llibre. N’hi havia molts, però els títols no li agradaven. Els que tenien les cobertes massa llampants li feien angúnia. En va agafar un de color taronja.
* Quant val aquest?
* Mirial darrera; al costat. Cinc pessetes.
* I aquest?
De seguida va veure un que no arribava a quatre pessetes. «Una mena d’amor.» L’hauria d’amagar bé. «No em deurà agradar, però no puc estar una...