Ingeniero

Quim Salvans i Hidalgo 19-02-2014

La mared’en Tino


Som a la sala de vetlles. La Lola obra la porta i s’acosta, em besa i s’acomiada de mi. La veig allunar-se. Quina gràcia té al caminar. Sempre sembla que balla o millor dit que vola. Semblaque marxa i tot d’una es gira i s’amorra al vidre de la caixa i li diu:
Tino, com en vas ser capaç ?
Ell n’estava molt enamorat de la Lola. L’anava a veure a primera hora del matí al híper a ontreballava, amb l’excusa de comprar menjar pel gos. Li agradava veure-la arribar a la caixa central, patinant pel corredor, onejant la cabellera al compàs de la faldilla prisada. Li feia moixaines a laPerla. Al vespre tornava a sortir a passejar a la gossa. Trigava a pujar, jo li tenia el sopar a la taula i gairebé sempre li havia de tornar a escalfar. Feia temps per esperar l’hora d’arribada de laLola. Els veia des de la finestra i em semblava impossible que aquella noia li fes cas al meu fill. Un paio sense feina, sense cotxe, sense futur, sempre escarxofat al sofà, a punt per engolir totel que jo cuinava. Sempre escurava les meves butxaques o buscava el moneder per esgarrapar-me alguna moneda per comprar tabac. No m’agradava el seu amic Dombo, era una mala influència per ell, si lifeia algun comentari em responia amb quatre bestieses que jo feia veure que m’empassava.
La sirena de l’ambulància em fa sortir al balcó. Dos cotxes patrulla dels mossos davant del banc. Molta gentagrupada parlant i mirant al meu balcó. Vaig baixar les escales de tres en tres. Arribo a la porta del banc, els mossos em priven la entrada. Un túnel de gent em deixen veure que ha passat. Tothomestà espantat, quina desgràcia ! Treuen la llitera, li veig la cara, els ulls envidriats, plens de llàgrimes, sang, molta sang, un dels infermers em mira, em reconeix, ho lamenta, s’atura una...