Inmortalitat de l'ànima en Plató




































Aquest treball serà una aproximació de l'antropologia i psicologia que va dur a la idea d’immortalitat de l'ànima per Plató, coneixement que va adquirir de l'acadèmia Pitagòrica, de la religió Òrfica i de les escoles cosmològiques d'Anaxímandre, Anaxímedes o Demòcrit.
Mentre que aquests últims reduïen l'ànima en aire, foc o àtoms, el gran fundador del'Acadèmia no va ser tan materialista, sinó més bé tot el contrari, un espiritualista pur. Per ell l'ànima és totalment distingida al cos, és la possessió més valiosa que pot tenir l'home i la major preocupació d'aquest és guiar-la cap a la Veritat. Així, al final del Fedre, Sòcrates pronúncia aquesta plegària: << ¡Oh Pan querido y demás dioses que estáis presentes en estos lugares! Otorgadme labelleza en lo más íntimo de mí, y que mis dependencias exteriores se armonicen con las interiores. Que llegue yo a considerar al sabio como al único rico, y que mi fortuna en oro sea tal que sólo el temperado pueda llevarla y conducirla. >>1
Més endavant i ja en la etapa de més maduresa, Plató definirà l'ànima com ''un principi automotor'' o com ''la font del moviment'', per tant immortal ioriginadora del que podem conèixer. Així doncs, l'ànima té primacia sobre el cos en el sentit que es superior a aquest ja que li possibilita el moviment, i per tant, l'ha de governar. Un altre testimoni de l'important paper espiritualista de l'ànima es dóna en el Timeu quan anuncia que la única cosa existent que posseeix la intel·ligència és l'ànima, i es una cosa invisible, mentre que el foc, la terrai l'aire són tots cossos visibles.
Tot i així, encara que hi hagi aquesta diferenciació essencial entre ànima i cos, no nega la influència que el cos proporciona a les ànimes. Per exemple, afirma que tenir una mala formació física o tenir costums corporals viciosos poden tenir una pèssima influència en l'ànima, conduint-la a un estat irremeiable d'esclavitud. També li dóna bastanta importància alsfactors hereditaris i admet que una constitució defectuosa, heretada dels pares, i del mal ambient són la causa de les majors malalties que pot tenir l'ànima. La interacció de l'ànima amb el cos és un fet evident i s'ha d'acceptar tot i el caràcter diví del nostre esperit.
Així, trobem a la República, la doctrina de la naturalesa tripartida de l’ànima, que s’ha dit que Plató va prendre delpitagòrics. Aquesta teoria la tornem trobar al Timeu i a dures penes es pot trobar un motiu per suposar que Plató l’abandonés mai. L’ànima consta de tres parts, encara que sigui algo invisible i immaterial, té una sèrie de funcions bàsiques que determinen cada ànima. Es fa una distinció entre la part racional(situada al cap), la part irascible(al pit) i la part apetitiva o concupiscent(situada davalldel diafragma). La primera es la que distingeix l’home d’entre les altres ànimes, és l’element més elevat i li dóna caràcter d’immortalitat i divinitat. La segona ‘part’, és més noble que la darrera i en l’home està emparentada amb l’empenta moral, amb els seus actes i és o hauria de ser aliada natural de la raó, encara que els animals també la tenen. L’ultima distinció fa referència als desitjosdel cos, com podria ser el sexe, però s’ha de dir també que la part racional té els seus propis desitjos com podria ser la passió per la veritat absoluta.
Per què afirmava Plató que l’ànima té aquesta naturalesa tripartida? Principalment per la evidència dels conflictes que succeïen en l’interior de l’ànima. Així en el Fedre s’utilitza una brillant comparació del element racional com un auriga iles dues altres parts com a cavalls que tiren d’aquesta. Un d’aquests animals és de bona naturalesa, aliat de la raó i que estima l’honor amb temperament i modèstia, l’altre cavall és dolent, contra via les accions i és insolent, i mentre el primer es guiat fàcilment perquè accepta les ordres, el cavall dolent tendeix a obeir les veus de la passió sexual per lo que ha de ser refrenat i castigat...