John Stuart Mill

John Stuart Mill
Sobre la llibertat
 
CAPÍTOL QUART - DELS LÍMITS DE L’AUTORITAT DE LA SOCIETAT SOBRE L’INDIVIDU  
 
1. On està, doncs, el just límit de la sobirania de l’individu sobre si mateix? On comença l’autoritat de la societat? Quina part de la vida humana ha de ser atribuïda a la individualitat i quina part a la societat?
 
2. Cadascuna d’elles rebrà la seva deguda part, siposseeix la que li interessa d’una manera més particular. La individualitat ha de governar aquella part de la vida que interessa principalment a l’individu, i la societat aquell àmbit que interessa principalment a la societat.
 
3. Encara que la societat no estigui fundada sobre un contracte, i encara que de res serveixi inventar un contracte per deduir d’ell les obligacions socials, no obstant això,tots aquells que reben la protecció de la societat li deuen quelcom per aquest benefici. El simple fet de viure en societat imposa a cadascú una certa línia de conducta cap als altres. Aquesta conducta consisteix, primer, en no perjudicar els interessos dels altres, o més aviat, certs interessos que, sigui per una disposició legal expressa, sigui per un acord tàcit, han de ser considerats com adrets; segon, a prendre cadascú la seva part (que ha de fixar-se segons principi equitatiu) dels treballs i els sacrificis necessaris per defensar a la societat o als seus membres de qualsevol dany o vexació. La societat té el dret absolut d’imposar aquestes obligacions a què voldrien prescindir d’elles. I això no és tot el que la societat pot fer. Els actes d’un individu poden ser perjudicials alsaltres, o no prendre en consideració suficient el seu benestar, sense arribar fins a la violació dels seus drets constituïts. El culpable pot llavors ser castigat per l’opinió amb tota justícia, encara que no ho sigui per la llei. Des del moment que la conducta d’una persona és perjudicial als interessos d’una altra, la societat té el dret de jutjar-la, i la pregunta sobre si aquesta intervencióafavorirà o no el benestar general es converteix en tema de discussió. Però no hi ha ocasió de discutir aquest problema quan la conducta d’una persona no afecta més que als seus propis interessos, o als dels altres en quant que ells ho volen (sempre que es tracti de persones d’edat madura i dotades d’una intel·ligència comuna). En tals casos hauria d’existir llibertat completa, legal o social,d’executar una acció i d’afrontar les conseqüències.
 
4. Seria una greu incomprensió d’aquesta doctrina, suposar que defensa una egoista indiferència, i que pretén que els éssers humans no tenen res a veure en la seva conducta mútua, i que no han d’inquietar-se pel benestar o les accions d’un altre, més que quan el seu propi interès està en joc. En comptes d’una disminució, allò que fa falta perafavorir el bé dels nostres semblants és un gran increment dels esforços desinteressats. Però tal desinteressada benevolència pot trobar altres instruments de persuasió que no siguin el fuet figurat o real. Seria jo la darrera persona que menyspreés les virtuts personals; però vénen aquestes en segon lloc, si de cas, respecte de les socials. És afer de l’educació el conrear-les a totes per igual. Peròl’educació mateixa obra per convicció i persuasió, així com per obligació; i només pels dos primers mitjans, un cop acabat el període d’educació, haurien d’inculcar-se les virtuts individuals. Els homes han d’ajudar-se, els uns als altres, a distingir el millor del pitjor, i a prestar-se suport mutu per triar primer que res i evitar la segona cosa. Haurien d’estimular-se mútuament i perpètuamenta un creixent exercici de les seves facultats més nobles, a una direcció creixent dels seus sentiments i propòsits cap a allò prudent en comptes de cap al neci, elevant objectes i contemplacions, no degradant-los. Però ni una persona, ni cert nombre de persones, tenen dret per dir a un home d’edat madura que no condueixi la seva vida, en benefici propi, com a ell li convingui. Ell és la...